Més, i no menys

Els resultats de les darreres eleccions deriven d'un fet de base incontestable: el país ha madurat profundament amb el pas del temps, en gran part pels continuats i grollers greuges a què ens sotmet l'Estat espanyol en tots els àmbits. Aquesta evolució havia portat darrerament a un país molt més independentista que el que es podia deduir a partir de la seva representació parlamentària. Un país que explicitava el seu sentiment en manifestacions massives com ara les del 10-J i l'11-S, i en el qual, el que era incomprensible, per més que fos acceptat resignadament com part de l'ordre natural de les coses, és que aquest desig fos repetidament ignorat per la majoria dels partits polítics.

I d'això és del que s'adona el president Mas l'11-S, en el seu moment sant Pau particular: del fet que hi ha un país que avança la classe política per la dreta de l'autopista independentista, que està reclamant líders, i que està a l'abast de la mà d'aquell partit que el vulgui liderar. I, malgrat els resultats, el president Mas fa molt bé d'aprofitar l'oportunitat, car les urnes han demostrat a les carns del PSC, l'únic partit que ha triat aquest camí, què passa en aquesta cruïlla històrica quan un partit es presenta amb un missatge ambigu.

Cal tenir en compte també que els resultats de CiU del 2010 eren excepcionals, una mena de miratge, car recollien molts vots que ara han tornat a casa seva, que tenien com a motivació principal assegurar la fi del tripartit. Per exemple, el 2006, ERC va recollir 416.000 vots, que varen baixar a 218.000 el 2010, i ara han arribat a 496.000. Cal esperar que la directiva actual d'ERC hagi entès el missatge que li va voler donar el seu electorat a les eleccions del 2010 al Parlament i municipals del 2011: si vols ser un partit gran, no posis l'èmfasi a esquerra, sinó a independència. Si fem la mateixa comparança amb CiU, veiem que, del 2006 al 2012, ha passat de 48 a 50 escons, i de 936.000 a 1.112.000 vots, és a dir, una evolució molt favorable, a pesar de totes les retallades. Això, ajuntat al fet que CiU ha esdevingut molt superior a una distant segona força, fa que difícilment el resultat de CiU es pugui qualificar d'objectivament dolent.

Duran i Lleida diu que la pèrdua de vots es deu precisament al gir sobiranista de CiU (què ha de dir, ell, si no), i segurament és cert que n'ha perdut molts per això, però d'altra banda, CiU també ha tingut molts vots prestats de votants que han volgut donar suport al president Mas, que no els hauria tingut sense el seu nou missatge, i també que n'ha perdut molts perquè molts votants independentistes, a l'hora final, no es van refiar que CiU dugués a terme la consulta, i han preferit donar el seu vot a ERC per tal d'assegurar que CiU no tingués cap alternativa. De fet, hom es podria preguntar si, en realitat, les enquestes que donaven molts més diputats a CiU a una setmana de les eleccions eren correctes, però que varen moure molts votants precisament a desitjar un panorama a on CiU hagués de necessitar el suport d'ERC, i això els induís a canviar el seu vot.

Una major claredat de CiU durant la campanya, i l'absència d'exabruptes d'en Duran i Lleida, ara molt més un llast que un actiu per a CiU, possiblement els hagués permès retenir una fracció important d'aquests vots. Però és que aquest procés no té marxa enrere; un cop s'han obert els ulls, no es pot ignorar la realitat. I als catalans ens ha costat molts cops arribar a aquest estat d'autoconsciència, però ara és impossible tornar a un estat de letargia nacional. La conseqüència d'això és que l'ambigüitat serà cada cop més durament castigada i que el que li cal a CiU és més, i no menys, sobiranisme, i sense cap passa enrere.