Desobeir

L'únic posi­tiu de la bru­tal agressió que es pro­posa de llançar el govern espa­nyol del Par­tit Popu­lar con­tra l'escola en català és que això acos­tu­marà el cata­la­nisme polític a adop­tar una acti­tud de deso­bediència. Des del moment que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol va decla­rar a la sentència sobre l'Esta­tut de 2010 que el cas­tellà havia de ser llen­gua vehi­cu­lar a l'escola no sols es va cop­sar que la immersió estava greu­ment amenaçada sinó que es va mani­fes­tar amb tota cru­esa que només una rebel·lió a la lega­li­tat espa­nyola podria man­te­nir l'hege­mo­nia del català a les aules. Durant la legis­la­tura pas­sada van començar a ploure les deci­si­ons del Tri­bu­nal Suprem i del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia con­tra el català com a única llen­gua vehi­cu­lar a l'escola, però les auto­ri­tats cata­la­nes, començant per la con­se­llera Rigau, van esqui­var l'adopció d'una acti­tud de desa­ca­ta­ment perquè sabien que la demanda d'un iti­ne­rari en llen­gua vehi­cu­lar cas­te­llana seria molt mino­ri­tari a Cata­lu­nya, com així s'esde­vingué. Com que no es podia supor­tar que pràcti­ca­ment totes les famílies vol­gues­sin esco­la­rit­zar els seus fills en la llen­gua del país, el minis­tre Wert, amb el suport de la majo­ria abso­luta del seu par­tit a les Corts, va desen­fun­dar una arma de major cali­bre: liqui­dar la immersió per la via legis­la­tiva.

El repte de la llen­gua, i l'exigència de fer­mesa que demana per resis­tir, podria anti­ci­par els ter­mes de la reacció que cal per fer front a la rei­vin­di­cació de fons: la de la sobi­ra­nia. Tren­car amb la lega­li­tat espa­nyola per sal­var els mots a l'escola per­met assa­jar la tra­ves­sia que cada vegada es per­fila com l'únic camí pos­si­ble per asso­lir la inde­pendència: tren­car amb el sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol. L'espe­rança que sus­cita l'opo­sició en matèria lingüística deriva, en pri­mer lloc, de la impli­cació de la comu­ni­tat edu­ca­tiva i, per tant, d'una gene­ra­lit­zació que difi­culta l'apli­cació dels meca­nis­mes esta­tals de coacció forçosa. En segon lloc, la par­ti­ci­pació del col·lec­tiu de mes­tres per impul­sar una via de deso­bediència genera con­fiança perquè l'esta­ment polític català encara és hora que en 32 anys d'auto­no­misme es planti un sola vegada davant dels dic­tats de Madrid.

Mal­grat els cops duríssims rebuts en l'auto­go­vern, començant per la citada sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l'Esta­tut i aca­bant per l'asfíxia finan­cera, el govern de Cata­lu­nya i la majo­ria del Par­la­ment no han apos­tat mai per un gest de rup­tura. El finan­cer és pre­ci­sa­ment l'altre àmbit en el qual una reacció gover­na­men­tal con­tun­dent es podria haver mani­fes­tat: cal­dria orga­nit­zar la deso­bediència fis­cal per rete­nir els recur­sos neces­sa­ris que pre­pa­rin la tran­sició cap a la sobi­ra­nia i posar fi a l'espoli. Però men­tre que algun ciu­tadà ago­sa­rat optava, en plena soli­tud i des­em­pa­ra­ment, per no ingres­sar els tri­buts a l'agència espa­nyola, la con­se­lle­ria d'Eco­no­mia se'n ren­tava les mans. Encara fins la set­mana pas­sada, en el procés de nego­ci­ació entre CiU i ERC per inves­tir Mas, es plan­te­java que pri­mer calia avançar cap a una Hisenda pròpia abans de fixar la data d'una con­sulta. I, cal­dria pre­gun­tar, com es pensa asso­lir la Hisenda pròpia si no és en un acte de des­a­fi­a­ment a la lega­li­tat i a la cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat espa­nyo­les que la pro­hi­bei­xen? I si, posats a deso­beir, és tan incons­ti­tu­ci­o­nal recla­mar la Hisenda pròpia com una con­sulta sense l'auto­rit­zació del govern espa­nyol, per què no es trenca direc­ta­ment per la inde­pendència? En un altre sen­tit, algú encara es pensa que sense una acti­tud de rup­tura es podrà orga­nit­zar un referèndum en ter­ri­tori català i que l'Estat espa­nyol resti pas­siu mirant-s'ho?

En un país amb uns líders polítics dis­po­sats a arri­bar fins al final, i en vista de la intran­sigència anti­de­mocràtica de les auto­ri­tats cen­trals, el govern i el Par­la­ment encapçala­rien la defensa de les lli­ber­tats sense que calgués expo­sar la ciu­ta­da­nia. Per això la decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència, que només redu­eix les even­tu­als res­pon­sa­bi­li­tats polítiques i penals als dipu­tats, ha estat el pro­ce­di­ment esco­llit en mol­tes comu­ni­tats per asso­lir l'estat propi. A Cata­lu­nya sem­bla que es demana que sigui a l'inrevés: que la ciu­ta­da­nia es col·loqui a l'avant­guarda i sigui la pri­mera a patir les con­seqüències del poder repres­siu. Però si en el tema del català a l'escola mes­tres i pares es man­te­nen ferms en la pri­mera línia de defensa i l'Estat espa­nyol con­firma les seves feble­ses i la seva ino­perància pot­ser l'esta­ment polític entendrà que només es poden asso­lir grans fites si s'està dis­po­sat a ofe­rir grans sacri­fi­cis.

El més dramàtic de la seqüència de fets poste­rior a les elec­ci­ons del 25N no són els resul­tats (que reve­len una àmplia majo­ria inde­pen­den­tista i encara més àmplia pel dret a deci­dir) sinó l'atmos­fera que tras­puen els diver­sos actors obs­ti­nats a con­ti­nuar una pan­to­mima opo­sada al gest de rup­tura que dema­nen les cir­cumstàncies i que exi­geix la fun­dació d'un nou ordre polític. Si de debò anéssim cap a la inde­pendència els acords no s'enca­lla­rien per diferències en els pro­gra­mes econòmics, per tri­buts que no es poden ins­tau­rar sense el con­sen­ti­ment de l'Estat espa­nyol, ni per càrrecs, ni per qual­se­vol altra minúcia deri­vada de la gestió de l'auto­no­mia, ni tan sols una con­sulta que dins de l'Estat espa­nyol no podem fer ni la seva data serien qüesti­ons relle­vants. Sim­ple­ment es trac­ta­ria d'aple­gar-se al Par­la­ment i, com van fer els dipu­tats revo­lu­ci­o­na­ris fran­ce­sos en el cèlebre jura­ment del joc de pilota, assu­mir el com­promís que no se sepa­ra­rien fins que no tin­gues­sin apro­vada la seva cons­ti­tució.