La paradoxa del Vaticà
Aquestes festes de Nadal, com cada any, són dies solidaris, de col·laboració per als qui més pateixen la crisi, i ens afanyem a ser-ho per si de cas la resta de l'any ens convertíssim en uns desmemoriats. Resulta, però, que els qui més tenen són grans col·laboradors d'un país menys productiu i més especulatiu.
A Catalunya donem mostres de fe sent solidaris amb el model educatiu que ha afavorit la integració social i la no-discriminació ni la separació de nens segons la llengua. I aquesta solidaritat no es paga en res. El papa de Roma ens mostra un altre model educatiu, la seva educació particular per a la comunitat cristiana, ara des de les xarxes socials, i concretament des del Twitter. El seu primer tuit (12 de desembre): “Estimats amics, m'uneixo a vosaltres amb alegria per mitjà de Twitter. Gràcies per la vostra resposta generosa. Us beneeixo a tots de tot cor.” La llengua original va ser l'anglès, però el missatge va ser traduït simultàniament a l'espanyol, l'italià, el portuguès, l'alemany, el francès, el polonès i també l'àrab. I al català? Potser un altre dia, o no.
I aquesta pregunta del Papa ens fa reflexionar i molt sobre moltes coses que ens passen i que patim. La primera és que sigui notícia que el Vaticà s'estrena en el Twitter. El que realment és notícia, com comentava un amic meu de Vilassar de Dalt, és que el papa fa servir una tecnologia del segle XXI per difondre missatges del segle XVI. Per tant, el que també seria notícia, i aquesta vegada amb bells esclats d'alegria, és que el Vaticà llevés el vel del pecat a l'homosexualitat, el divorci o l'avortament.
Si tothom és fill de Déu, i resulta que Crist estimava tant homes com dones, i ben segur que obria el cor a qualsevol afinitat sexual, com és que l'Església ha condemnat fins a la mort l'homosexualitat, una pràctica tan natural com l'heterosexualitat? Si el que Déu ha unit és una parella, però resulta que l'amor –i per tant, segons el pensament cristià, l'esperit de Déu– s'ha esvaït, no podem pensar que és precisament la voluntat de Déu la que ha creuat el llindar de la desunió en la parella?
No cal dir que l'avortament seria un acte plenament cristià, si no es neguessin les virtuts i beneficis dels avenços científics i mèdics, un debat estèril si no es basa en la responsabilitat o no de qui serà mare o pare, i per tant, avortar no deixa de ser un gran acte d'amor per a la mateixa societat.
La segona reflexió és que patim el mal endèmic de la hipocresia: creients o no creients ens rentem la mala consciència amb actes considerats de bona fe, sobretot quan s'apropen les festes de Nadal. El segon tuit del papa deia el següent: “Com podem celebrar l'any de la fe millor en el nostre dia a dia?” Doncs bé, la pregunta és: lluitem contra tots els qui fan caure els més febles en la pobresa, inclosa l'estructura ampul·losa de la mateixa Església?
Diuen que Crist era el líder dels més febles i, per tant, contrari a tots aquells actes que generen pobresa. Doncs bé, jo ja tinc la resposta al segon tuit del papa: hem de lluitar amb les armes de l'educació i, per tant, de la consciència contra bancs, caixes i tot el grup de poderosos que fomenten la cancerosa economia especulativa i aboquen a la misèria els més vulnerables. Les xarxes socials poden ser un mitjà per fomentar l'educació amb valors, però malauradament també per llegir-hi o sentir-hi les veus més hipòcrites de la societat eclesiàstica.
