Opinió

El barroc de Duran i Lleida

“El bar­roc és aquell estil artístic que llinda amb la seva pròpia cari­ca­tura”, va dir Jorge Luis Bor­ges. Si extra­po­lem aquesta obser­vació estètica per apli­car-la a la política, tro­ba­rem poques defi­ni­ci­ons més pre­ci­ses de la figura de Josep Antoni Duran i Lleida. Cavall de Troia dins d'un cavall de Troia, avui Duran i Lleida raneja la pròpia cari­ca­tura.

No és que la seva pro­posta política, un cata­la­nisme que abraci Espa­nya, no tin­gui una raó de ser ni deixi de tenir un espai elec­to­ral. El pro­blema de Duran, com de tants altres anti­he­rois, ha estat el d'haver de llui­tar con­tra els ele­ments. El dog­ma­tisme de l'espa­nyo­lisme, la sag­nia fis­cal i la cons­tant lami­nació lingüística i ins­ti­tu­ci­o­nal per part del govern de Madrid, han dei­xat Duran en evidència, amb ganes d'abraçar Espa­nya però sense argu­ments per abraçar-la. Per això la seva ambi­valència política és, d'una banda, sum­ma­ment fràgil, però de l'altra, pode­ro­sa­ment efec­tiva: pre­sen­tar-se dins de CiU com un antídot del PP i pre­sen­tar-se a les Espa­nyes com a antídot del sobi­ra­nisme; pre­ser­var un vot espa­nyo­lista per a CiU i, al mateix temps, blin­dar la lle­ial­tat espa­nyola dels suc­ces­sius governs cata­lans.

És molt pos­si­ble que hàgim començat a assis­tir al des­mem­bra­ment del bipar­tit que ens governa (CiU). Pot­ser a Con­vergència d'aquí a poc li caldrà des­pren­dre's de l'one­rosa autoim­pug­nació que Duran repre­senta per a la cre­di­bi­li­tat de la for­mació de Mas. En els pròxims mesos Duran pot posar molt de plom a les ales del sobi­ra­nisme. I cal sos­pi­tar que ho farà per l'angle en què menys s'espera. No tant des de la rea­fir­mació cons­tant del seu furor espa­nyo­lista, sinó prac­ti­cant l'abraçada de l'ós, aque­lla que ofega. És a dir: fent pro­cla­mes supo­sa­da­ment pro­ca­ta­la­nis­tes. Fa un any, no con­tent amb qüesti­o­nar el sis­tema fis­cal, Duran va sen­tir la neces­si­tat de ser gràfic fins a l'estafa, i per això va decla­rar que els anda­lu­sos volien man­te­nir el sub­sidi del PER per poder con­ti­nuar pas­sant tot el dia al bar del poble bevent vins sense haver de tre­ba­llar. Ara, fa pocs dies, ha lamen­tat que els esco­lars de Cata­lu­nya juguin en cas­tellà al pati. El cata­la­nisme i el sobi­ra­nisme han d'auto­pro­te­gir-se. És a dir, dis­tan­ciar-se de com­pa­nyies infla­ma­do­res i des­mar­car-se d'aquells dis­cur­sos cari­ca­tu­res­cos que res­ten i no sumen i que, a més, fan per­dre tota pos­si­ble raó de base. Agent doble, tri­ple i quàdru­ple, Duran sem­bla no esgo­tar mai les màsca­res. ¿Hi haurà un ros­tre dar­rere l'última màscara?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.