El barroc de Duran i Lleida
“El barroc és aquell estil artístic que llinda amb la seva pròpia caricatura”, va dir Jorge Luis Borges. Si extrapolem aquesta observació estètica per aplicar-la a la política, trobarem poques definicions més precises de la figura de Josep Antoni Duran i Lleida. Cavall de Troia dins d'un cavall de Troia, avui Duran i Lleida raneja la pròpia caricatura.
No és que la seva proposta política, un catalanisme que abraci Espanya, no tingui una raó de ser ni deixi de tenir un espai electoral. El problema de Duran, com de tants altres antiherois, ha estat el d'haver de lluitar contra els elements. El dogmatisme de l'espanyolisme, la sagnia fiscal i la constant laminació lingüística i institucional per part del govern de Madrid, han deixat Duran en evidència, amb ganes d'abraçar Espanya però sense arguments per abraçar-la. Per això la seva ambivalència política és, d'una banda, summament fràgil, però de l'altra, poderosament efectiva: presentar-se dins de CiU com un antídot del PP i presentar-se a les Espanyes com a antídot del sobiranisme; preservar un vot espanyolista per a CiU i, al mateix temps, blindar la lleialtat espanyola dels successius governs catalans.
És molt possible que hàgim començat a assistir al desmembrament del bipartit que ens governa (CiU). Potser a Convergència d'aquí a poc li caldrà desprendre's de l'onerosa autoimpugnació que Duran representa per a la credibilitat de la formació de Mas. En els pròxims mesos Duran pot posar molt de plom a les ales del sobiranisme. I cal sospitar que ho farà per l'angle en què menys s'espera. No tant des de la reafirmació constant del seu furor espanyolista, sinó practicant l'abraçada de l'ós, aquella que ofega. És a dir: fent proclames suposadament procatalanistes. Fa un any, no content amb qüestionar el sistema fiscal, Duran va sentir la necessitat de ser gràfic fins a l'estafa, i per això va declarar que els andalusos volien mantenir el subsidi del PER per poder continuar passant tot el dia al bar del poble bevent vins sense haver de treballar. Ara, fa pocs dies, ha lamentat que els escolars de Catalunya juguin en castellà al pati. El catalanisme i el sobiranisme han d'autoprotegir-se. És a dir, distanciar-se de companyies inflamadores i desmarcar-se d'aquells discursos caricaturescos que resten i no sumen i que, a més, fan perdre tota possible raó de base. Agent doble, triple i quàdruple, Duran sembla no esgotar mai les màscares. ¿Hi haurà un rostre darrere l'última màscara?
