Opinió

Un ‘sabio catalán' a Mèxic

L'antropòleg va tornar el 2003 a la seva pàtria adoptiva perquè aquí la pensió de jubilació que li oferien no donava per a una vida com cal

Si Colòmbia tingué el seu sabio catalán –el ber­guedà Ramon Vinyes, segons contà García Márquez–, Mèxic té, encara, un altre sabio catalán en l'antropòleg Claudi Esteva Fabre­gat (Bar­ce­lona, 1918), que als seus 94 anys con­ti­nua fei­ne­jant al Cole­gio de Jalisco, la benemèrita ins­ti­tució de la intel·lec­tu­a­li­tat mexi­cana, d'on és mes­tre emèrit des de 2009.

El ‘sabio catalán' es féu inte­gral­ment a Mèxic –on arribà, amb vint anys, el juny de 1939, a bord del mític vai­xell de refu­gi­ats repu­bli­cans Sinaia– i té un d'aquells iti­ne­ra­ris pro­fes­si­o­nals que fan caure d'esquena. Però resulta que aquest home –retor­nat a Madrid (1956) i a Bar­ce­lona (1968), ocu­pant llocs impor­tants en la docència uni­ver­sitària i en ins­ti­tu­ci­ons diver­ses, com la Escu­ela Naci­o­nal de Antro­po­logía e His­to­ria, de Mèxic; la Uni­ver­si­tat de Madrid, el CSIC (on dirigí el Cen­tro de Etno­logía Penin­su­lar); el Museo Naci­o­nal de Etno­logía de Madrid (on creà la Escu­ela de Estu­dios Antro­pológicos) i, en fi, nome­nat, el 1972, catedràtic d'antro­po­lo­gia cul­tu­ral de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, matèria i depar­ta­ment que Esteva Fabre­gat con­tribuí deci­si­va­ment a crear a la Uni­ver­si­tat–, doncs, resulta que aquest home ha hagut de tor­nar, des de 2003, a la seva pàtria adop­tiva –l'esti­mada República de México–, perquè aquí la pensió de jubi­lació que li ofe­rien no donava prou per a una vida com cal.

El també reco­ne­gut geògraf i catedràtic uni­ver­si­tari Hora­cio Capel –que ha traçat la bio­gra­fia de Claudi Esteva a la revista Geo crítica (1 d'abril de 2009)– lamenta aquesta situ­ació i no entén que l'esta­ment uni­ver­si­tari espa­nyol i català no hagi pogut rete­nir una per­so­na­li­tat de l'antro­po­lo­gia cul­tu­ral que ha rebut les màximes dis­tin­ci­ons inter­na­ci­o­nals i que tants dei­xe­bles ha for­mat, entre els quals homes i dones sig­ni­fi­cats d'aquesta espe­ci­a­li­tat i les bran­ques científiques asso­ci­a­des (Etno­lo­gia, Arque­o­lo­gia, Lingüística i Antro­po­lo­gia física), com Jose­fina Roma, Marina Subi­rats, Maria Jesús Buxó, Joan Prat, Llo­renç Prats, Jesús Con­tre­ras, Dolors Comas d'Arge­mir, Oriol Romaní, Joan Bes­tard, Lluís Calvo o Jesús del Rio Mateu, entre els cone­guts.

Jo he cone­gut Claudi Esteva fora de les aules (i ja em sap prou greu), però aquest home –que sem­bla reu­nir totes les huma­ni­tats del món, de tant que les ha estu­di­a­des– exer­ceix la seva exqui­sida soci­a­bi­li­tat tant a dins com a fora de l'àmbit edu­ca­tiu, perquè ha demos­trat que per a ell tot l'espai humà és pro­pici al conei­xe­ment i a l'inter­canvi.

La meva conei­xença d'ell arribà l'abril de 1992, en ocasió de l'expo­sició antològica, a Bar­ce­lona, de l'escul­tor Josep Cañas (Banye­res del Penedès, 1905 - el Ven­drell, 2001), un altre tipus humà de con­si­de­ració, que Claudi conegué el 1947, essent estu­di­ant, al Museo Naci­o­nal de Antro­po­logía de México, una conei­xença que fou també deci­siva per a l'extensa i impres­si­o­nant sèrie d'escul­tu­res, dibui­xos i pin­tu­res del món indígena mexicà que rea­litzà Cañas durant set anys, recor­rent el país de cap a cap, gràcies al guiatge geogràfic i etnològic que li pro­por­cionà el jove com­pa­tri­ota exi­liat. Al cap dels anys, el 2000, tota l'obra de Cañas feta ben a prop d'aste­ques i huic­ho­les, de cha­mu­las i tara­hu­ma­res, entre tan­tes ètnies que conegué, va reu­nir-se en un monu­men­tal volum, Mèxic. Els meus anys amb els indígenes (Viena Art), amb un extens pròleg –no podia ser d'altri– de Claudi Esteva Fabre­gat, que parlà de Cañas com “d'un clàssic que ha fet clàssics els indígenes”.

Amb aquests ante­ce­dents, jo volia retro­bar el sabio catalán, i l'ocasió va venir, l'agost pas­sat, en con­vo­car-se a Gua­da­la­jara un congrés sobre l'exili català, orga­nit­zat per l'Ins­ti­tut Ramon Llull, la uni­ver­si­tat d'aquesta capi­tal mexi­cana i el Cole­gio de Jalisco, pre­si­dit dotze anys per un altre sabio d'arrels ben cata­la­nes, però ja nat a Mèxic DF, José M. Murià, car­re­te­jat al ven­tre de sa mare, Anna Rou­ret, en una altra odis­sea marítima d'exi­li­ats, el 1942.

Amb Claudi i la seva esposa –la també antropòloga Berta Alcañiz, tar­ra­go­nina– vam tenir un col·loqui on em vaig fer càrrec més a fons de la huma­ni­tat, huma­nisme i huma­ni­ta­risme d'aquest relle­vant científic social, tes­ti­moni juve­nil i entu­si­asta de la revo­lució de 1936, de la qual es desen­ganyà després de veure com era conduïda per anar­quis­tes i comu­nis­tes i que, en la soli­tud mexi­cana de mili­ons de veus, els anys 40, rein­ventà la seva per­so­na­li­tat cap a la com­prensió inte­gral de l'home. Fa pocs dies, enyo­rat de Cata­lu­nya com un ros­si­nyol de la boscúria, vaig poder tor­nar-lo a abraçar a l'Ate­neu Bar­ce­lonès, en una ronda d'amics, entre els quals Artur Bladé i Font (exi­liat de ben jove també a Mèxic), el peri­o­dista San­ti­ago Vila­nova i l'edi­tor Antoni Adell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.