Opinió

“Qui no pugui ajudar, que s'aparti”

Aquest país va votar referèndum
i majoritàriament vol la independència.
En tenen notícia?

Amb aquest afo­risme ha tan­cat la seva inter­venció a la tertúlia dels matins una veu de dona per via telefònica. Els comen­ta­ris­tes ja no podien afe­gir-hi res més. Sort. Dic sort perquè les neu­res par­ti­cu­lars de mol­tes per­so­nes, que sovint comen­ten i par­len davant qual­se­vol esde­ve­ni­ment per ficar-se al men­ja­dor de casa, ja ens havien començat a donar el mal dia, després d'un dime­cres gris. Un dime­cres en què, per pri­mera vegada en 300 anys, el poble català tan­cava un pacte polític “cap a la lli­ber­tat”. El pacte sig­nat per CiU i ERC pre­veia un iti­ne­rari d'un any i escaig per fer el referèndum.

Cer­ta­ment, el resul­tat dels comi­cis ha estat clar i català: una gran majo­ria d'escons per als par­tits que volen el referèndum d'auto­de­ter­mi­nació. Un PSC que dubta. Tot això enfront dels 29 escas­sos escons del PP més Ciu­da­da­nos, espa­nyo­lis­tes explícits.

Els cata­lans, tant els polítics com els altres –comen­ta­ris­tes inclo­sos–, vam saber lle­gir la volun­tat del poble, que s' adeia amb la ingent mani­fes­tació de la Diada. Els cata­lans volien el referèndum per dir o no a un nou estat català dins d' Europa. També la premsa estran­gera va reco­llir els resul­tats en aquest sen­tit amb sen­gles comen­ta­ris dels més pres­ti­gi­o­sos dia­ris del món. L'inde­pen­den­tisme català, deien, s'ha esco­rat cap a l'Esquerra i ha votat sobi­ra­nisme en uns comi­cis amb gran par­ti­ci­pació, tot i que Artur Mas ha man­tin­gut la majo­ria. Només una ciu­tat, Madrid, escam­pant essència i opinió des de la meseta, lle­gia que el fracàs d'Artur Mas demos­trava que d'inde­pen­den­tis­tes, aquí, ja no en que­dava cap, que tot havia sigut un “soufflé”, deien, per expres­sar amb el gal·licisme que Cata­lu­nya havia sofert un cop de rauxa i que ja havia retor­nat al seny que la carac­te­ritza. Amb una mena d'atac de ner­vis col·lec­tiu, s' inter­rom­pien, cri­da­ven, exhi­bien som­riu­res estra­fets, “el soufflé ha bajado”. Reien, volien riure. No podem saber quin estrany feno­men psíquic els duia a no veure els resul­tats d'ERC. No els van veure durant tota una colla de dies fins que, ai las, van sonar els pri­mers rumors de pacte entre Mas i Jun­que­res. “Dios! Però si existe la Esquerra Repu­bli­cana”, van excla­mar a l'uníson per seguir amb aquest to de ter­ror, fins que es va esta­blir el pacte.

Men­tres­tant, el poble català, durant la clau­sura dels diri­gents, es man­te­nia tan silenciós com li era pos­si­ble. Només un crit incon­te­ni­ble, “que ple­gui en Duran”, s'esca­pava potent a mesura que pas­sa­ven els dies i s'ana­ven sen­tint les aren­gues del demo­cra­ta­cristià a les teles, a les ràdios i als dia­ris. Es pot dir, sense por, que des del dia 25, quan es va saber el resul­tat de les elec­ci­ons, fins al dia 18, la majo­ria de gent espe­rava el pacte. Fins i tot La Van­guar­dia es mos­trava a favor d'aquesta solució política, que els cata­lans, tan geni­als, havien dema­nat. I, quan dimarts dia 18 al ves­pre, es va cloure el pacte entre CiU i ERC, les xar­xes van escla­tar d'ale­gria, fins ben entrada la mati­nada, amb comen­ta­ris d'eufòria. Els cone­guts es tro­ba­ven pel car­rer i comen­ta­ven, ja era hora. Van pen­jar més senye­res pels bal­cons, algu­nes noves de trinca, des­co­lo­ri­des com ja esta­ven les de l'estiu.

Aquell mateix ves­pre, però, al moment exacte que se sabia la gran nova, dues emis­so­res cata­la­nes ja havien donat símpto­mes que no pas tot serien flors i vio­les. I el dia 19, men­tre es for­ma­lit­zava per escrit l'acord de CiU-ERC, algu­nes emis­so­res cata­la­nes van començar a bullir. Els mals que ens cau­rien pel cap van caure'ns real­ment pel cap en forma de parau­les. Men­tres­tant, pel car­rer, amb els cone­guts, els amics, seguíem dient, que bé! Al ves­pre, ja cor­ria que La Van­guar­dia, tan con­tem­po­rit­za­dora fins aquell moment amb el sobi­ra­nisme, cri­ti­cava el pacte.

Tin­drem pro­ble­mes, ja ho deia el pre­si­dent Artur Mas. Tenim pro­ble­mes. Els pri­mers, els tenim a casa nos­tra, als nos­tres mit­jans. Pot­ser entre els grans empre­sa­ris. Els altres... M'estal­vio de dir l'allau d'estu­pi­de­ses, insults i men­ti­des que els espa­nyols ens han dedi­cat aquests dies, abans, durant i després del pacte. L'amenaça de la guerra sense armes ens ha arri­bat ben nítida, amb la cara més dura de la Soraya Sáenz de San­ta­maría. La nos­tra auto­no­mia peri­lla. I ahir al matí, com deia, més galle­des amb aigua freda autòctona.

Senyors i senyo­res, aquest país va votar referèndum i majo­ritària­ment vol la inde­pendència. En tenen notícia? Si no, sur­tin al car­rer, escol­tin, lle­gei­xin les opi­ni­ons popu­lars. Aquest poble vol ser lliure. I, com deia la dar­rera ter­tu­li­ana ahir per telèfon, “Qui no pugui aju­dar, que s'aparti” [sic].



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.