La fi

He estat a la casa de Nos­tra­da­mus, a la Pro­vença, i n'he aca­ro­nat la porta amb la mà estesa. La mateixa mà que ha aga­fat fort una de les cade­nes que hi ha a Xixen Itzà i a Tikal per no caure rodo­lant piràmide avall. Amb el tou dels dits he girat els fulls de la dar­rera Bíblia que ha edi­tat Proa i que, també tan bé, ha il·lus­trat Perico Pas­tor, bus­cant el lli­bre de l'Apo­ca­lipsi. Psi­co­mo­tri­ci­tat fina. Vaig pit­jar la tecla de reset a l'ordi­na­dor, tement que l'efecte 2000 ho fes sal­tar tot en doina. Vaig viure el trànsit del 2000 amb espe­cial neguit perquè s'havia d'aca­bar el món ja ales­ho­res. I vam can­tar a aque­lla fi, i vam riure molt a la ràdio amb la idea de la con­signa anar­quista. M'he lle­git la novel·la de David Mon­te­a­gudo Fi. I parlo només d'uns quants exem­ples. La llista de finals és prou llarga. I no és que tin­gui cap fixa­ment estrany, ni m'he com­prat cap búnquer, ni cap arca de Noè.

L'expec­tació que ha gene­rat aquests dies la fi del món asso­ci­ada al jeroglífic maia de Tabasco sí que ha estat tema del dia mun­dial ara que hi ha Twit­ter, però també anti­ga­ment els pronòstics fata­lis­tes dels pro­fe­tes feien el seu forat.

La fata­li­tat, la idea que tot se'n vagi a rodar, que no hi ha res que cent anys duri, la tenim incor­po­rada. I sor­tim dels neguits del dia a dia quan se'ns posa data al calen­dari, con­vençuts que, pas­sada l'hora, el món seguirà girant. De seguida hi ha qui diu que no s'havia fet una lec­tura ajus­tada dels pronòstics dels maies, o que de fet no par­la­ven de la fi del món sinó d'un canvi de cicle. És clar que els cicles maies eren de cinc mil anys. I a Cata­lu­nya ahir al Par­la­ment es va ele­gir un pre­si­dent amb el propòsit de cap­gi­rar un cicle més curt. L'ope­ració política més trans­cen­den­tal dels últims tres-cents anys, la que busca en certa manera que s'acabi un cert món, i que en comenci un altre.

Perquè en tots aquests pronòstics es parla de fi per tor­nar a començar, com en la teo­ria que la matèria, l'ener­gia, no des­a­pa­reix, que es trans­forma. Fins i tot com en aquest tió que ali­men­tem perquè cagui.

És veri­tat que davant la idea de canvi, i de la sola idea d'una con­sulta sobre l'auto­de­ter­mi­nació, d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent, pugen de to els augu­ris apo­calíptics, sonen les set trom­pe­tes, els set segells i les set copes. Qui diu que no s'acaba un cert món?