Sapiguem que...

El que havia de ser el dia de la fi del món segons les interpretacions alarmistes de les profecies dels maies no va registrar senyals especials de cataclisme universal: ni terratrèmols, ni pluges de meteorits, ni invasions alienígenes, ni concerts de Justin Bieber... El senyal més semblant a la fi del món va ser el cataclisme polític que es va desencadenar a Madrid per l'acord de CiU i ERC. Res que no fos previsible.

Mentrestant, a Catalunya val la pena ser optimistes, encara que només sigui perquè l'alternativa és la dissolució com a nació. O prospera el projecte cap a la sobirania o ser català no serà més que una “peculiaridad”. Siguem optimistes, doncs, però sapiguem que els obstacles més decisius, al final, no vindran d'Espanya, sinó que els tindrem a Catalunya mateix. Més enllà del PP i C's, que no volen donar la veu al poble. El PP perquè és el PP. I de C's, el “¡Qué lástima!” de Cañas quan David Fernández va dir que Catalunya havia sobreviscut al franquisme ho diu tot i determina de quina mena de ràbia anticatalana estan fets. Uns i altres parlen en castellà al Parlament, no canten Els segadors, i ni tan sols saluden el president.

La possibilitat que Catalunya arribi a poder decidir el seu futur dependrà en bona mesura d'on se situïn el PSC, ICV i la CUP. També del fet que Mas no torni a ensopegar amb l'unionisme d'Unió en algun moment decisiu. I que Junqueras no ensopegui amb el dogmatisme de l'aparell del partit i el seu cap rodoli com ho han fet els dels seus antecessors. La CUP ha estat prou intel·ligent per situar-se en la síntesi del resultat electoral del 25-N: l'alliberament nacional i la política contra la crisi són confluents. Una altra qüestió són les seves formes. Però el fons és honest i constructiu. El PSC, de moment, és als llimbs de l'abstenció. De la decisió de si està amb el PSOE o amb Catalunya en dependrà la força del bloc sobiranista. No són temps per al politiqueig, sinó per a la política. Al contrari del que diu Herrera, ICV està més per configurar-se com a oposició de referència que pel dret a decidir. O sigui, politiqueig. I la seva posició econòmica és més per canviar el món que per treure Catalunya del sot. Mentre l'objectiu sigui el rang d'Herrera i no el de Catalunya, el procés també serà menys fort. Sapiguem tot això, però siguem optimistes.