Jordi Pujol

Tenia curi­o­si­tat per saber com Jordi Pujol ha esde­vin­gut inde­pen­den­tista, perquè sovint l'he sen­tit –i lle­git– afir­mar que Cata­lu­nya ha de tro­bar el seu encaix en Espa­nya i que les con­di­ci­ons per a la inde­pendència només es donen quan un imperi entra en des­com­po­sició; l'Imperi espa­nyol, però, es va des­com­pon­dre a finals del segle XIX, i Cata­lu­nya hi va per­dre la seva opor­tu­ni­tat.

El lli­bre on Pujol explica la seva deriva sobi­ra­nista es titula El cami­nant davant del con­gost, una rèplica del títol d'Espriu: El cami­nant davant del mur. “Mur”, però, és un impe­di­ment que et barra el pas; el “con­gost”, en canvi, és una “vall estreta entre mun­ta­nyes”, segons el dic­ci­o­nari: fa difícil con­ti­nuar avançant, però no ho fa impos­si­ble. La metàfora doncs és adi­ent.

Pujol hi exposa el seu pen­sa­ment cristià, i ho fa una mica a la defen­siva. També remarca tots els intents d'har­mo­nit­zar Cata­lu­nya i Espa­nya tot con­tri­buint a la gover­na­bi­li­tat espa­nyola. Tot i els insults del pas­sat, avui no hi ha cap espa­nyol que no s'apressi a dir que Pujol és “un gran esta­dista”, sobre­tot els qui li deien “enano” i lamen­ta­ven que el seu par­tit deter­minés la política espa­nyola. És la mateixa men­ta­li­tat que fa de l'Angela Merkel un ésser gai­rebé repug­nant, perquè gosa aigua­lir la sobi­ra­nia sagrada de l'antic imperi espa­nyol.

Pujol subrat­lla dos fets: el rebuig gene­ra­lit­zat d'Espa­nya envers Cata­lu­nya (un rebuig que ha anat en aug­ment quan Cata­lu­nya és menys víctima i, per tant, menys digna de llàstima), expli­ci­tat en la sentència de l'Esta­tut; i l'ofec econòmic que és a hores d'ara indis­cu­ti­ble. Pujol no parla d'inde­pendència ober­ta­ment, però sí que veu un canvi de rumb, el qual però no ha d'estar exempt de soli­da­ri­tat. Afe­geix que el pro­jecte espa­nyol ha fra­cas­sat, i que Cata­lu­nya ara no té altre remei que bus­car el camí difícil que entre­lluca davant del con­gost.

És un lli­bre pru­dent, amb una redacció millo­ra­ble i un excés de mis­ti­cisme. Però crec que també és un lli­bre hon­rat. Per pri­mera vegada cons­ta­tem que no són unes mino­ries il·lus­tra­des o uns polítics els qui bus­quen el camí del con­gost, sinó el poble català el qui empeny els líders. I això és una molt bona notícia.