Nadals

No és un error gra­ma­ti­cal. Són sen­sa­ci­ons en plu­ral. Són el Nadal de les dues coo­pe­rants segres­ta­des a Somàlia –el segon lluny de casa–, el de Pere Casaldàliga –pri­vat de lli­ber­tat per interes­sos econòmics–, el de mili­ons de refu­gi­ats, dese­nes de milers a Síria per exem­ple –en un pati­ment cruel i inde­cent– o el d'homes i dones que fa qua­tre dies eren tre­ba­lla­dors amb casa de llo­guer o pròpia, i que avui dor­men al ras perquè el sis­tema i la indolència dels qui hi donem suport hem deci­dit que no comp­ten. I sóc a casa lle­pant-me els dits després de men­jar el cap d'una gamba deli­ci­osa, olo­rant la sopa de galets que he estat tot el matí bullint, i mirant de gau­dir amb la família d'un moment de gran feli­ci­tat. I no em sento mala­ment pel que sóc o pel que tinc, però sí sento un punt de ràbia de pen­sar que no cal­dria que mol­tes de les injustícies amb què con­vi­vim fos­sin també avui una rea­li­tat en paral·lel.

Men­tre escric això sóc cons­ci­ent que els sen­ti­ments no són ni únics ni extra­or­di­na­ris. Que la història de la huma­ni­tat està plena de con­tra­dic­ci­ons i con­tra­sen­tits. Que des que el món és món els pode­ro­sos no saben el que és una crisi, i els qui els per­me­tem ser-ne amb la nos­tra manca de com­promís, som els qui la patim amb la inten­si­tat que els tite­lles de negre els ho per­me­ten. Sí que és cert que aquests són dies d'atu­rar-nos i refle­xi­o­nar. I em tran­quil·litza pen­sar que a mol­tes cases aquesta lec­tura ha estat intensa i interes­sant. La lec­tura de qui ja no s'empassa que són coses que pas­sen, que no hi podem fer res perquè els pode­ro­sos són els qui enge­guen o atu­ren el cronòmetre. Segura que fa qua­tre dies ho hem vol­gut fer carn en un par­la­ment que no es con­forma amb som­niar, sinó que el que vol són solu­ci­ons. I és aquí on cal man­te­nir ben car­re­gada la bate­ria, ben ence­ses les alar­mes. Perquè després d'una crisi com aquesta, no serem dig­nes si no en sor­tim amb un model inclu­siu, just i honest. Jo no em men­jaré els galets al 2013 amb la mateixa tran­quil·litat si no hem millo­rat algu­nes coses.

És el desig per l'any que entra.