Escoltar les ofertes

“Què és el federalisme?”, va preguntar el president Rajoy al nostre expresident Montilla, en una sessió en el Senat, fa unes quantes setmanes. Que Rajoy encara s'estigui demanant quina és la naturalesa de la solució il·lustrada que permet que diferents nacions convisquin sense problemes dins un mateix estat –idea en vigor des de fa uns quants segles– diu molt poc a favor de la cultura política del que hauria de ser un president de govern d'un estat democràtic.

Una de les persones que més saben de nacionalismes, estats i democràcies, el filòsof canadenc Michael Ignatieff, ens ho va recordar recentment en una visita a Madrid: el federalisme és la solució si el problema és la convivència de diverses comunitats lingüístiques, culturals i polítiques dins del mateix territori. Però fins i tot el federalisme no es pot imposar a ningú. Si la nació no se sent a gust –per molt irracional que pugui semblar això, per exemple en el cas del Quebec– i es vol atorgar lliurement el dret a l'autodeterminació per construir un estat propi i totalment sobirà, no està en mans de ningú –va contra qualsevol idea digna de justícia– posar traves a aquest dret: “L'única solució –va dir Ignatieff– és fer un referèndum, i les regles només poden ser: preguntes clares, resultats clars, no a la secessió unilateral i negociació final.”

El problema –abstractament considerat, més enllà de Catalunya– és pensar què passaria, globalment, si es reconeix el dret d'autodeterminació dels pobles a tota la comunitat nacional, hagi patit o no els desastres del colonialisme. Si es reconeix aquest dret, el resultat pot ser perillós: qualsevol comunitat pot començar a crear un contratemps a l'estat sobirà que l'acull, i provocar elevades dosis d'inestabilitat política. Per això, Ignatieff ens recomana el principi democràtic, és a dir, el federalisme, que en el nostre cas ens garantiria sobirania fiscal i competències totals en educació i política lingüística. Però des que els jacobins van guanyar i guillotinar els girondins en la Revolució Francesa –acusant-los d'atemptar contra la unitat de la República– que a Europa la idea federal no ha acabat de ser compresa.

Avancem cap a l'autodeterminació o bé cap a un nou model de relació amb Espanya, a través de la solució federal? La sortida de Catalunya d'Espanya només podrà ser pactada, així que haurem d'esperar la nostra pròpia resposta final davant de les negociacions, que d'una manera o d'una altra s'hauran d'acabar produint. Qualsevol escenari que no sigui el de la negociació implica la violència o l'estat d'excepció. Hauríem de tenir clar, però, que la resposta final no dependrà de les elits polítiques sinó de l'electorat, ja que el principi democràtic demanarà fer una altra consulta en cas de plantejar-se una oferta diguem-ne a la baixa davant de l'aspiració nacional. Què passaria llavors?

De moment, això és pura projecció: però ben aviat arribaran una altra mena d'ofertes, ara que s'ha vist que el geni indeturable del dret a decidir ha sortit de la marginalitat i ha ocupat el centre, i que una resposta afirmativa davant de la pregunta sobre esdevenir un nou estat es pot dibuixar cada dia amb colors més vius. Potser tot depengui de l'estabilitat del nou govern català i dels malabarismes d'aquest nou lideratge compartit: si Catalunya es va coent dins les seves pròpies incerteses i les batalletes parlamentàries van pujant de nivell, des d'Espanya esperaran que nosaltres mateixos ens anem estovant a còpia de batalles intestines.

Tot plegat és com aquella vella metàfora: és difícil tocar el violí damunt la teulada, perquè s'ha de fer bona música i alhora no ens hem d'estimbar. Si hi ha una mínima governabilitat, però, des de Madrid s'allargarà la mà dins aquest 2013, sobretot quan es vegi que hi ha moltes maneres de fer el ridícul, però la més vergonyosa, en democràcia, és impedir que l'electorat català acudeixi pacíficament a les urnes un matí de tardor de l'any 2014.

Posar traves a això potser seria vist, des de la resta d'Europa, com un afer intern espanyol davant del qual no s'ha d'intervenir, però l'opinió pública dels països democràtics ho censurarà vigorosament. Si s'atreveixen a inhabilitar el president Mas –Rajoy no ho descarta– no faran sinó accelerar les coses. Abans de ficar la pota en aquest fangar s'espera que des del socialisme espanyol, sobretot si a Madrid està a l'oposició, es parli de reformes constitucionals, talment com faria el PP si no governés. Tot plegat no passa de miratge, però generarà dubtes, ja que semblarà que aquestes ofertes tenen més consistència que els somnis col·lectius de vertadera emancipació.

Les coses ja no estan com fa un parell d'anys. El menyspreu cap a Catalunya i les seves institucions no ha fet sinó créixer, empès per una nova ofensiva contra el català, un accelerat ofec econòmic i tota una guerra bruta de desqualificacions, basada en un sindicat de policies fantasmes que no té altra feina que escriure esborranys de novel·les policíaques a partir de suposicions més o menys tenebroses.

Si tenim clar l'objectiu, veurem que no hi ha cap altra negociació possible que no sigui la que ens acabi donant un estat propi. Les temptacions possibilistes seran moltes, i els intents de rebaixa s'assentaran en la incertesa i en les coaccions penals. El discurs nadalenc del rei d'Espanya exigia això: l'esperit de la Transició, en deia. En podríem dir d'una altra manera: tornar a l'estafa mútua, portant els límits de la desconfiança a uns nivells superiors.