Tornada a la realitat?
El dilluns 17 de desembre vaig deixar de ser diputat al Parlament de Catalunya. Pocs dies després, el 21 de desembre, em vaig reincorporar a la Universitat de Girona. Com molts altres diputats i diputades que no hem repetit a les llistes, ens disposem, ara, a tornar a les nostres esferes professionals amb normalitat. És un retorn natural que certifica que la vida política és i ha de ser un viatge d'anada i tornada. Algú potser pot entendre que deixar la vida política de representació directa, electiva, és deixar la política. Però qui es planteja els canvis de persones en la primera fila parlamentària en aquests termes té un concepte equivocat de la política, en fa un món a part, crea la ficció de la mal anomenada classe política i situa la vida política fora de la realitat. Com si la realitat anés per un costat i la política, per un altre.
Cal combatre aquest error i cal afirmar que en la política ben entesa no hi ha fronteres i separacions, perquè la política neix del poble, l'acció política es desenvolupa a la polis i la representació significa un dipòsit de sobirania que pertany en la seva total integritat al poble com a subjecte polític. Es tracta de reivindicar la noció de política total i d'aclarir per a tothom que no hi ha fractura i divisió entre un món allunyat i instal·lat en una presumpta bombolla i la realitat mateixa. És des d'aquest convenciment que jo mateix i molts d'altres hem dit i repetit que deixem l'activitat política de representació, però que el nostre compromís, el nostre capteniment, la nostra actitud en la vida quotidiana l'exercirem sense cap mena de dubte des de la implicació política.
Ens mou i ens ha mogut sempre un compromís profund amb el sistema de llibertats individuals i col·lectives, amb un ordenament basat en l'equilibri ponderat de drets i deures exercits democràticament en llibertat per una societat madura que ha decidit, justament, que després de moltes experiències traumàtiques aquest era l'únic camí per garantir el ple domini dels drets individuals i col·lectius, i la seva transformació en realitats tangibles, en cohesió social, en benestar, en serveis públics.
Hem exercit durant pocs o molts anys la representació pública i el mandat popular que hem rebut, i ho hem fet des de responsabilitats directes de gestió i representació. Ens hem sotmès una vegada i una altra al veredicte popular de les urnes i hem assumit el grau de responsabilitat que aquestes ens han atorgat. Ho hem fet amb orgull i satisfacció, conscients que servir el país i els ciutadans ha estat un honor i un privilegi. I ho hem fet tocant de peus a terra, enganxats a la realitat, fugint de la parafernàlia del poder, de les formalitats de la representació, de l'engavanyament del protocol, i fent valdre sempre, amb encerts i amb errors, el superior interès de la col·lectivitat.
Per tot això sorprèn que es pugui dir que un cop acabada la nostra singladura parlamentària fem una tornada a la realitat. Algú pot realment pensar que n'hem marxat mai, de la realitat? Més aviat els nostres anys de responsabilitats públiques directes ens han ajudat a mantenir-nos arrapats a la realitat i a descobrir-ne noves facetes que des del nostre àmbit professional potser no hauríem conegut mai.
Pensant justament en la realitat, molt punyent, em vaig decidir a deixar de fer compatible el meu càrrec d'alcalde de Girona amb la docència a la universitat el dia que em vaig trobar que, mentre intentava explicar amb passió algun aspecte del segle XVIII, desfilava pel meu cervell i interferia el meu discurs no sé quina claveguera o col·lector que s'havia de reparar perquè plantejava problemes a un sector de la ciutat. El segle XVIII i les clavegueres formarien part d'una realitat plural que, justament, estava començant a explorar.
Durant molts anys he viscut moltes realitats. El dolor intensíssim pels companys morts, pels servidors públics traspassats en acte de servei, els neguits i les pors dels veïns i veïnes dels barris de Girona, els somnis viscuts i fets realitat de gent diversa de moltes procedències que han arrelat aquí. Les preocupacions quotidianes dels botiguers i veïns del barri vell o de l'eixample de Girona, les ànsies per veure definir un projecte de ciutat i la seva eclosió posterior. Els nous barris i els vells barris. Hem acompanyat els empresaris valents que se l'han jugat i han invertit, hem ajudat, tant com hem pogut, els restauradors que ens han portat a excel·lir en el món, m'he esgargamellat predicant el valor en alça d'una ciutat de novel·la, d'una ciutat de pel·lícula, d'una ciutat fent-se cada dia amb les energies col·lectives de tothom. Hem proclamat junts i exercit el valor de la cultura com a eina de transformació de la realitat i millora de les condicions de vida de les persones. I més tard m'he emocionat veient els ulls espurnejants dels veïns de Sant Jaume i Deltebre, hem definit un horitzó esperançat per a les Terres de l'Ebre, hem forjat una nova realitat al Pirineu que no ho fiï tot només al monocultiu de la construcció, hem posat en valor el paisatge de la muntanya i de la costa, hem defensat el dret dels pobles i de les ciutats a conduir el seu propi destí definint el seu model de desenvolupament, hem impulsat l'esperança de noves realitats socials per a desenes de barris de Catalunya que necessitaven una empenta. Els neguits i les esperances de la gent de Garcia a Flix, de Xerta a Horta, d'Ulldecona a Vinallop i Tortosa, de Vilanova a Vilafranca, de Manresa a Igualada, de Vic a Ripoll, d'Albanyà a Cabanelles, d'Àger a Balaguer i la Passarel·la, pobles i ciutats de Catalunya, tantes realitats com perfils i contorns definits i treballats per històries mil·lenàries.
Després de veure com la terra tremola i de mirar, fit a fit, als ulls i als sentiments dels veïns del Carmel, i de sentir por amb la seva por, no es pot pas dir que tornar a la Universitat de Girona sigui una tornada a la realitat. És una tornada a un altre món, a una altra realitat.
