Opinió

el defensor del lector

Privat o públic?

En el cas Torramadé crec que el diari ha informat bé perquè els mateixos interessats han desvelat la privacitat

Veri­ta­ble­ment, el cas del pre­si­dent de la Dipu­tació de Girona, Jaume Tor­ra­madé, ha pro­vo­cat molt d'enre­nou a les comar­ques giro­ni­nes, i suposo que els lec­tors de l'edició naci­o­nal també ho han seguit, més o menys. M'han arri­bat opi­ni­ons de tota mena: que si els mit­jans no n'havien d'haver par­lat, ja que es tracta d'un afer per­so­nal, i tot­hom té dret a la seva inti­mi­tat, que encara hem que­dat curts i havíem de ser més con­tun­dents… És un tema sem­pre com­pli­cat, el de la inti­mi­tat de les per­so­nes, sobre­tot quan aques­tes ocu­pen càrrecs públics. Inten­taré ser molt sin­cer: jo crec ple­na­ment en la vida íntima de la gent, una cosa és la feina pública, que ha de ser trans­pa­rent, clara i neta, i l'altra cosa és el que cadascú fa o deixi de fer en la seva vida per­so­nal. Ha pas­sat, però, que un pro­blema entre dues per­so­nes ha trans­cen­dit a fora fins i tot amb actu­a­ci­ons judi­ci­als. I és aquí on els mit­jans no poden callar, seria negar infor­mació. Ha sor­tit a fora i els matei­xos afec­tats s'han embo­li­cat. I ja se sap, quan aques­tes coses comen­cen a sor­tir al car­rer, ja no hi ha qui ho pari. Qui té la raó? Hi haurà cul­pa­bles? La justícia ja hi dirà la seva. Però, si us haig de ser sin­cer, m'ha dei­xat un mal gust de boca. Com si no en tinguéssim prou amb totes les misèries d'alguns polítics que només es mouen pels seus interes­sos. Sin­ce­ra­ment, crec que les per­so­nes hauríem de ser més dis­cre­tes. Jo defen­sa­ria una vida pri­vada molt pri­vada, i una vida pública abso­lu­ta­ment trans­pa­rent. Repe­teixo, en aquest cas el diari crec que ha infor­mat molt bé, perquè els matei­xos interes­sats han des­ve­lat la pri­va­ci­tat. Però crec que tam­poc cal fer-ne sang. Hi ha pro­ble­mes molt més impor­tants tant a la Dipu­tació com a l'Ajun­ta­ment de Salt com per entre­te­nir-nos en afers per­so­nals.

Els titu­lars, altre cop

Dies enrere, el meu fill lle­gia, sorprès, la por­tada del diari en què se citava una de les res­pos­tes de Núria de Gis­pert a la seva entre­vista: “La paraula inde­pendència no la tinc al meu voca­bu­lari.” En haver aca­bat de lle­gir tota l'entre­vista, em va comen­tar que no estava gens d'acord amb la frase que s'havia uti­lit­zat pel titu­lar, ja que no era repre­sen­ta­tiva de la línia de l'entre­vista. Després d'haver-me-la lle­git jo mateix, he de dir que d'una banda és cert que del titu­lar se'n podria des­pren­dre la idea que Núria de Gis­pert no vol saber res d'un estat propi, men­tre que en la mateixa res­posta de la qual s'ha extret la frase, l'entre­vis­tada diu tex­tu­al­ment: “Inde­pendència, com a tal, no. Però estat propi, sí.” Segons els prin­ci­pis del bon peri­o­disme, un titu­lar té l'objec­tiu de resu­mir de manera con­cisa però fide­digna la infor­mació de l'arti­cle (entre­vista, en aquest cas). Per tant, un titu­lar que no com­pleixi aquest objec­tiu no és un bon titu­lar. Igual­ment, però, un titu­lar té també un objec­tiu secun­dari que sovint passa per davant del mateix objec­tiu prin­ci­pal. Es tracta de fer l'arti­cle (o el diari sen­cer) atrac­tiu als ulls del lec­tor, perquè sigui lle­git. La solució només pot ser de com­promís i és l'obli­gació de qual­se­vol mitjà tro­bar un punt d'equi­li­bri entre el “ser comer­cial” i el “ser periodístic”. Per­so­nal­ment no trobo aquest cas exa­ge­rat. De tota manera, he d'accep­tar que en el cas que ens ocupa pot­ser hau­ria estat més “equi­li­brat” emprar pre­ci­sa­ment la part en què l'entre­vis­tada diu “Inde­pendència, com a tal, no. Però estat propi, sí.”... I acabo amb una queixa i un desig. Em tele­fona un subs­crip­tor de Tor­ro­e­lla de Montgrí per quei­xar-se que durant tot aquest any cinc vega­des no li han dei­xat el diari a casa. Va tele­fo­nar a la secció res­pon­sa­ble cor­res­po­nent i li van dir que els sabia greu però que tam­poc eren tants dies. Bé, tots tenim errors i tots ens podem equi­vo­car. Però no hi ha excu­ses. El subs­crip­tor paga tots els dia­ris i, evi­dent­ment, els ha de rebre tots. Tras­llado la queixa a qui cor­res­pon­gui i estic segur que s'hi mira­ran prim. Ja sé que no és a aquesta per­sona sola que li ha pas­sat. Però s'ha de mirar d'evi­tar. I ara, el desig. S'acaba un any, un mal any. Molta, massa gent, ho ha pas­sat molt mala­ment. I el més trist és que mol­tes situ­a­ci­ons es podien haver evi­tat. Desitjo, mal­grat els mals ave­ranys que cor­ren, que l'any vinent sigui una mica millor. Hi ha d'haver solu­ci­ons, segur. I una que hi pot aju­dar és el joc net. S'aca­barà d'una vegada tanta brutícia, tants interes­sos incon­fes­sa­bles, tant d'ego­isme, i començarem a pen­sar amb els drets de les per­so­nes? És el meu desig per aquest 2013 que ja comença.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.