Nova i vella Alemanya

Fa temps que a Europa vivim al ritme dels cicles econòmics d'Alemanya, però les conseqüències d'aquest seguiment no s'havien fet tan paleses com ara, durant la crisi actual. Sense gairebé adonar-nos-en i sense inicialment voler-ho els mateixos alemanys, ens trobem immersos en una Europa alemanya a mitges. A mitges perquè si l'hegemonia econòmica alemanya és indiscutible, les elits dirigents alemanyes mostren encara una notable resistència a assumir el lideratge polític d'Europa, en el sentit d'oferir-nos una visió convincent i mobilitzadora de la construcció europea.

Val a dir que no és gens fàcil fer de líder polític a la UE i en el marc dels tractats vigents –que consagren el principi de la igualtat dels estats membres i la regla de la unanimitat per a moltes decisions– i encara menys per a un país com Alemanya amb un passat (la vella Alemanya) que pesa feixugament en la memòria històrica de tot Europa. Això explica la paradoxa que es deplorin les reticències alemanyes a liderar i, alhora, es temi el seu lideratge.

Un sentiment antialemany nou o, si més no, de crítica emprenyada a la dominació financera i econòmica alemanya, està arrelant en alguns dels països europeus més afectats per la crisi i per les mesures draconianes que Berlín imposa directament o per la via de Brussel·les i del BCE. Aquest sentiment a Grècia i Portugal és evident, a Itàlia ja es nota i a l'Estat espanyol no trigarà a manifestar-se.

I tanmateix, cap altre estat de la Unió no ha aportat tant a la construcció europea com Alemanya. És el primer contribuent net per volum als pressupostos comunitaris; durant decennis els ciutadans alemanys s'han caracteritzat per un generós “consens permissiu” envers totes les iniciatives governamentals favorables a la integració europea; l'abandó del “Deutsche Mark”, sobre el qual Alemanya havia refet tant l'economia com l'orgull nacional, va ser la més important cessió de sobirania mai feta a la UE; sense oblidar que el 2007, en un moment de desànim generalitzat, sota la presidència de torn alemanya i gràcies al seu ferm impuls se salvà, amb el Tractat de Lisboa, gran part del projecte de Constitució Europea que el referèndum francès havia ensorrat.

És clar que Alemanya es cobra els serveis prestats a la causa europea amb una considerable influència a les institucions europees, amb la capacitat dels seus bancs, que són els primers creditors del deute sobirà grec, italià, espanyol, portuguès, amb la implantació arreu d'Europa de les seves grans empreses, amb el rang de primer exportador intracomunitari, amb un finançament quasi regalat a costa de la prima de risc dels altres...

Despista que, malgrat l'indiscutible predomini europeu d'Alemanya, l'“Europolitik” alemanya no sembla sempre coherent, inclusiva, segura i pro europea. Hi ha qui parla (Ulrich Beck) del titubeig, del sí però no, d'una de freda i una de calenta, com una estratègia refinada de les elits dirigents per fer acceptar de mica en mica l'hegemonia alemanya sense remoure records de la vella Alemanya.

El compromís ciutadà alemany amb la construcció europea continua sent difusament majoritari; s'ha refredat, això sí, l'entusiasme per l'ampliació de la UE: “Com més estats, més problemes”, és una creença estesa a Alemanya. Que els interessos nacionals alemanys prevalguin cada cop més en la consciència ciutadana sobre els interessos europeus és, fins a cert punt, materialment comprensible, i potser també és atribuïble a les pulsions de fragmentació nacional que sacsegen Europa. Sigui el que sigui, els socis europeus de la UE s'hauran de familiaritzar amb la nova Alemanya i acostumar-s'hi, tot aprenent a saber-la contenir pel seu bé i pel nostre.