Què he dit malament?

Vaig coin­ci­dir a RAC1 amb la direc­tora de Cavall Fort, Mercè Canela. En el trans­curs de l'entre­vista, Canela va dir que la con­jun­tura actual remet als objec­tius de 1961, quan enfor­tir el català era un tasca urgent. Cavall Fort ho ha fet amb excel·lència. El lingüista Albert Jané va ser-ne direc­tor durant una pila d'anys i va posar els cinc sen­tits a fixar un model de llen­gua genuïna, pla­nera, rica, cor­recta sense que la mà del cor­rec­tor des­virtués la natu­ra­li­tat. És una posició sen­sata entre els que diuen que la llen­gua per­tany al poble i no hi ha més rea­li­tat lingüística que la del car­rer, i els eli­tis­tes que con­si­de­ren que el poble fa malbé la llen­gua i només l'auto­ri­tat acadèmica garan­teix la genuïnitat i la cor­recció. La dialèctica entre des­cu­rança i inter­dicció és comuna a totes les llengües, però aquí es plan­teja amb el dra­ma­tisme de la super­vivència de l'idi­oma.

Sóc con­trari a les acti­tuds que cen­su­ren sis­temàtica­ment la parla col·loquial. M'estimo més induir a la millora i a la neteja amb espe­rit posi­tiu que sem­brar com­ple­xos de cul­pa­bi­li­tat entre els par­lants. Sóc més exi­gent, en canvi, amb les per­so­nes que tenen el pri­vi­legi d'expres­sar-se a través dels mit­jans, que és on avui es cou la llen­gua real. També a RAC1 he coin­ci­dit en diver­ses oca­si­ons amb el pre­si­dent Jordi Pujol. Una vegada, en aca­bar l'entre­vista que li havia fet Jordi Basté, em va pre­gun­tar amb certa vehemència: “Què he dit mala­ment?” Em va sor­pren­dre el propòsit d'esmena d'una per­sona que té un bon domini de la llen­gua. També em va pre­gun­tar: “Vostè creu que la gent sap què vol dir xara­gall?” És una paraula que fa ser­vir molt per la imatge (és el regueró que forma l'aigua de la pluja en un ter­reny incli­nat), però li vaig res­pon­dre que avui no és gaire cone­guda. La reacció de Jordi Pujol va ser la contrària d'allò que és més habi­tual. Va dir: “Doncs l'he de fer ser­vir més.” Justa la fusta.