Sobretaules

Fa tres dies que vaig entrar als magat­zems X, explica la senyora A als de taula, per com­prar unes cor­ti­nes per al men­ja­dor perquè les que hi teníem havien aga­fat un color d'ala de mosca que feia dei­xat, i se les mira com­pla­guda men­tre la família va crus­pint-se el tall rodó fet al forn. Als magat­zems X, segueix dient, va molt bé per pro­veir-se de cor­ti­nes perquè en tenen d'unes quan­tes mides i, si tro­bes les que t'agra­den, te les pots endur a l'ins­tant. I és que haver-les d'encar­re­gar, espe­rar-se dies, reco­llir-les, és una murga... Lla­vors s'eixo­ri­veix per cri­dar l'atenció dels que devo­ren bovi­na­ment: Però el que em va sor­pren­dre més dels magat­zems X és el des­patx que tenien! Valga'm Déu quin des­patx, no ho hau­ria dit mai: un des­patx impres­si­o­nant! Tu, B, que com­pres tan­tes coses, diu inter­pel·lant la seva cunyada, bé que hi deus haver entrat, aquests dies, als magat­zems X, i el deus haver vist, el des­patx que tenen... La cunyada, que s'acaba d'empas­sar un rovelló de llauna, li con­testa que ella no hi ha entrat mai al des­patx dels magat­zems X, que ella no té tan­tes con­fi­an­ces amb els amos perquè li ense­nyin el des­patx... I A, enri­o­lada, con­des­cen­deix: Mira que ets encan­tada i mal­pen­sada! No saps que “quin des­patx” vol dir “quina venda”, “quant que venen”? Un equívoc lèxic.

Fa uns anys en una situ­ació sem­blant –àpats de Nadal– l'àvia va voler expli­car que la néta feia una gran sort perquè havia començat a sor­tir amb un jove molt interes­sant. Mal­grat la mala cara de la jove, que també era a taula sense la pro­mesa de promès, l'àvia segueix can­tant les excel·lències del noi: que si és tan ben plan­tat, que si té una molt bona feina, que si gua­nya molts diners... La mare del seu gen­dre fa cara de pomes agres perquè, per centèsima vegada, els ale­grois de la con­so­gra li sem­blen una indi­recta perquè quan es casa­ren els fills fa un quart de segle ell tenia poc ofici i menys bene­fici. I és així que l'àvia exclama tot mirant-se-la: Aquest noi té dos dens (l'àvia, que es refe­reix al de d'alguns cognoms, fa el plu­ral com si fos el de mà); sí, sí, té dos dens i tot, i no pas tot­hom té dos dens! L'altra, que ja no pot més, li etziba: Carai, si és tan ric com dius, com és que només té dues dents? Amb tants calés, que se les faci posar totes, les dents! Ara l'equívoc ha estat fonològic. Salut i sort en l'any que ha començat.