Dret de decidir i cohesió social
En el discurs de Cap d'Any el president Artur Mas va afirmar que “sense projecte social no hi ha projecte nacional” i que “el gran sentit d'un país nou és garantir el màxim benestar cívic, espiritual i material dels seus ciutadans”. Per fi, sembla que hom ha entès que la cohesió social és imprescindible en qualsevol procés de construcció –o de transició– nacional. Sense cohesió social no hi ha futur, perquè el que dóna sentit a la construcció nacional és la identificació dels ciutadans amb una nació de la qual se senten orgullosos en la mesura que satisfà les seves aspiracions socials, culturals i nacionals. I fa ja dos anys llargs que les polítiques d'austeritat, de retallades, de desnonaments, d'afebliment de l'Estat del Benestar colpegen i castiguen el gruix social del catalanisme (classes mitjanes i populars, autònoms, pagesos, petits i mitjans empresaris) per no esmentar la reducció d'ajudes a tot allò que es relaciona amb les manifestacions culturals més arrelades al país. Contràriament, es manté una actitud de prudència i, àdhuc, de complaença i submissió amb els principals responsables de la crisi –o en tot cas els que han fet més beneficis amb la crisi– que són els més refractaris a un dret de decidir que podria posar en perill llurs interessos i les seves relacions amb el mercat espanyol.
Vénen temps difícils, no només per la gravetat d'una crisi econòmica que encara no sembla haver tocat fons, sinó, també, per l'escomesa del nacionalisme espanyol i del govern de Madrid contra qualsevol forma de consulta: com a mostra més recent les paraules d'un ministre, forjat en la indústria privada de l'armament –incloses les bombes de fragmentació o dispersió– per passar després a gestionar Defensa, que durant el discurs de la Pasqua Militar es referí a les aspiracions d'una gran part dels ciutadans de Catalunya com a “absurdes provocacions”. I això no ha fet més que començar.
Així doncs i ateses les circumstàncies, cohesió social i dret de decidir són les dues cares d'una mateixa moneda, la de la construcció nacional i del futur. Per això calen encara dos passos més. D'una banda, aconseguir incorporar en el projecte la majoria de les forces polítiques del Parlament de Catalunya que comparteixen el principi del dret de decidir entorn d'un programa o full de ruta de mínims per aconseguir el doble objectiu de fer possible el dret de decidir i alhora sortir de la crisi de manera justa i solidària. I aquest és un full de ruta que no només hauria d'implicar els partits polítics, sinó també els sindicats, les associacions empresarials, la societat civil... En suma, forjar un pacte nacional tan ampli com sigui possible per tirar endavant un full de ruta compartit que tingués una majoria fora de tot dubte. De l'altra, convindria obtenir complicitats exteriors a tots els nivells –institucionals, polítics, dels mitjans de comunicació, universitaris...– per fer entendre les aspiracions de la majoria dels ciutadans de Catalunya. En aquest camp hi ha molt més guanyat del que hom es pensa, perquè per l'opinió pública –i publicada– de les democràcies consolidades i més antigues (Estats Units, Regne Unit...) la posició del govern espanyol és poc més que insostenible. En aquest sentit, fer coincidir el 2014 la consulta catalana amb l'escocesa té dos avantatges, desespanyolitza el camí i obliga Brussel·les a definir-se: no es pot estar a favor del referèndum d'Escòcia i en contra del de Catalunya. I, finalment, insistir que la base de discussió no és la independència (això dependrà de la voluntat dels ciutadans el dia que puguin expressar-la) sinó l'essència mateixa de la democràcia: el dret dels ciutadans de decidir en llibertat.
