Conte de Nadal

El Peret Tite­lla vivia del noble tre­ball del con­tra­ban. I no se'n feia plaga perquè un canonge de Sol­sona, d'allò més savi, li havia dit que les fron­te­res eren un tri­pi­joc dels mana­ies dels governs.

Deia que els de Bar­ce­lona esta­ven sonats i que no podien rao­nar amb tant de soroll. Un cop que va veure el mar de lluny, li van dir que era aigua salada, va res­pon­dre que no li pren­gues­sin el pèl.

La pica­resca hau­ria dit que era “el tonto del pue­blo”. Però el nos­tre home poc tenia de tanoca, ves qui el gua­nyava a la boti­farra, un joc tan científic com aquell dels angle­sos.

Vivia sol a cal Tite­lla, una casa de sos­tre baix, porta estreta, escala de mal pujar, llit glaçat i poela calenta. No era un soli­tari rabiüt, es trac­tava amb tot­hom i un cop que no va com­parèixer a l'hora de la boti­farra dos minyons del poble li van entrar per la fines­tra per com­pro­var que s'havia ador­mit com un ange­let per un petricó de massa de vi.

Gent com ell té uns sen­ti­ments tan endins i ama­gats que sem­bla que no en tin­guin i així ningú no va saber que allà a les jove­ne­ses li feia el ple la mossa de cal Tira­bui­xons, que pot­ser s'hi hau­ria avin­gut, però el cas és que ell no va gosar reci­tar-li la dècima.

Va tri­gar a des­co­brir que el diari enge­gava alguna gallofa, d'aquí que es lle­gia i relle­gia un volum del Patu­fet, gai­rebé cen­te­nari. I ja està tot dit. Per més esve­rar els men­ja­ca­pe­llans, mes­tre Peret era de missa cada diu­menge i de rosari cada ves­pre, però va tenir una topada amb el de dalt, no sé ben bé per què. No va expli­car-ho mai, però el cas és que ara pas­sava rosari sense dir-hi pare­nos­tre i només amb ave­ma­ries dient-se que un pot renyir amb l'amo però mai amb la mes­tressa.

Va pas­sar un Nadal de pocs tor­rons, va pas­sar Reis sense Reis. I ves que tal dia com avui se li va acu­dir d'entrar a l'església, era a les fos­ques i hi feia fred. Encara hi havia el pes­se­bre buit, però tenia ganes de veure aquell nen Jesús i es va atu­rar cri­dant:

–On m'heu fotut el nano.

Una veu que sor­tia calenta de la fosca li va res­pon­dre:

–Peret, sóc amb tu. Cada dia és Nadal.