De l'absència de la llengua catalana al mercat de Ceret

Cada vegada que es publica un sondeig sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord, he d'escoltar o llegir comentaris dubitatius –per altra banda molt raonables: «Segur que tanta gent parla català, allà dalt?» Any rere any, les xifres són bastant properes: al voltant de trenta per cent de la població de Catalunya Nord diu saber parlar català. Veritat o mentida? Ni una cosa, ni una altra. No pot ser ben bé veritat: si no, se sentiria el català pels carrers, mentre que un passeig, per exemple, pel mercat del dissabte a Ceret permet d'evidenciar que la llengua catalana és gairebé absent. Esfumada. Esfumada, però no morta, ja que una part de la població es veu en dret d'afirmar a un enquestador que sí, que sap parlar català. I pot ser veritat, però tot és qüestió d'interpretacions: què vol dir, saber parlar català? En una societat com la nord-catalana, en què el català no és oficial i en què la immigració francesa és una mena de marea lenta que ho ofega tot, el retrat global és fet de casos particulars, de tendències contradictòries, de fractures generacionals i de desitjos sovint passius. Així, per exemple, pel que fa a les competències lingüístiques, algunes persones són capaces d'anar a dinar el diumenge en un restaurant de Figueres, Camprodon o Puigcerdà i de fer-s'hi entendre en català, però gairebé res més. D'altres parlen català sistemàticament amb el germà gran, la fornera de la plaça i el veí de sota, però amb ningú més. D'altres segueixen cursos de català per a adults i progressen correctament però no s'atreveixen a parlar català fora de l'aula. És, d'alguna manera, un paisatge habitual de les llengües en estat terminal. Ara bé, la sensació de català zero que es pot tenir al mercat de Ceret tampoc no correspon a la realitat ja que hi ha persones que continuen parlant-lo, que l'aprenen, que volen que els seus fills l'aprenguin a l'escola.

El nus del problema, allò que permet entendre l'abast de la tragèdia i la font del dolor, és la gairebé nul·la transmissió familiar. A qualsevol poble de Catalunya Nord es poden trobar persones de més de seixanta anys que parlen un català molt correcte, però són persones que, en la immensa majoria de casos, no han parlat mai català als seus fills, i menys als seus néts. I a alguns els sap greu, i reconeixen que van equivocar-se, però van equivocar-se com tothom, quan tothom, a partir de mitjan segle XX i fins ara, va renunciar a parlar català als fills. La gent va escollir la llengua de l'Estat, de l'administració, de l'exèrcit, de la televisió, de les revistes del cor, la llengua que era arreu i que arreu s'havia imposat a cops de carxots i d'humiliacions, però també de promeses i de temptacions. Per què, doncs, avui, es pot sentir tan fàcilment, en la veu d'aquells que no han donat el català als fills, l'eco d'un remordiment? Perquè s'han adonat que han estat partícips de la condemna a mort d'una llengua que feia part de la seva identitat, i per això tanta gent supleix aquesta manca enarborant banderes quadribarrades. Una compensació psicoafectiva com una altra. Una altra raó, potser encara més potent, és la visibilitat cada vegada més gran de Catalunya –Catalunya Sud, com l'anomenem nosaltres–. Existeix una relació mecànica entre el prestigi de la llengua a la Catalunya Nord i la visibilitat de Catalunya. I ja ho he dit sovint però és un bon moment per repetir-ho: aquesta relació mecànica fa que l'única esperança que queda per salvar el català a la Catalunya Nord és la visibilitat definitiva de Catalunya, és a dir la seva independència. La independència, benvolguts catalans del meu sud, permetrà salvar un país, però també ens salvarà moltes coses, a nosaltres, tots aquells que us envoltem i parlem, o hem parlat, com vosaltres.