Cleptocràcia i nepotisme

L'Estat espa­nyol comença l'any amb mal peu. Els inver­sors i empre­sa­ris, en començar aquest any nou, es tro­ben un Estat espa­nyol amb xifres d'atur i de deute públic des­co­mu­nals. Tot i el miratge de desem­bre per l'efecte de les con­trac­ta­ci­ons nada­len­ques, ara hem tor­nat a la trista rea­li­tat de tenir un atur del 25% de la població activa i hem tras­pas­sat el límit fatídic dels 6 mili­ons d'atu­rats. La distància entre l'1% de rics i una classe mit­jana que està amenaçada d'extinció per culpa que no fun­ci­oni l'ascen­sor social ens estan con­duint a la impos­si­bi­li­tat de sor­tir de la crisi o de la recessió econòmica.

El govern espa­nyol, amb alti­vesa, es nega a dema­nar un res­cat. En moments d'esta­ci­o­na­li­tat molt curta hi pot haver l'excepció del mes de desem­bre, però seguint amb la impos­si­bi­li­tat de pagar o ges­ti­o­nar el deute públic. L'aus­te­ri­tat i la reta­llada social no s'apli­quen, però, a deter­mi­nats pri­vi­le­gi­ats. Per exem­ple, en el dilema entre man­tega o arma­ment, el pres­su­post de les for­ces arma­des es manté com si aquí no passés res. Pot­ser és perquè el minis­tre actual de Defensa, Pedro Morenés, abans era el prin­ci­pal empre­sari de fabri­cació, impor­tació i expor­tació d'arma­ment. Curi­o­sa­ment, el titu­lar de la car­tera de Defensa, en la recepció de la Pas­qua Mili­tar, va començar dient que els mili­tars tenen molta sere­ni­tat i tenen clar el paper que tenen assig­nat. Tan­ma­teix, just a con­ti­nu­ació, feia comen­ta­ris dero­ga­tius i des­pec­tius en ter­mes de poli­tit­zació de les for­ces arma­des.

altres sec­tors seguei­xen tirant de veta. Sense anar més lluny, Madrid pre­senta la can­di­da­tura als Jocs Olímpics, quan ciu­tats com ara Roma hi han renun­ciat pel cost exces­siu que repre­senta. També una sèrie d'orga­nis­mes del govern esta­tal que dupli­quen els depar­ta­ments de la Gene­ra­li­tat com ara l'agència Turespaña i els para­dors de turisme. En aquest cas, la com­petència exclu­siva està tras­pas­sada. Per tant, apa­rent­ment, la fina­li­tat de man­te­nir unes enti­tats que fan invasió de com­petències, en aquest cas, ser­veix única­ment per col·locar-hi de direc­to­res l'exdona de Rodrigo Rato o l'expre­si­denta de la comu­ni­tat de Madrid Espe­ranza Aguirre.

El cas de Rodrigo Rato és, segons Tomás Gómez (PSOE), una “abso­luta falta de ver­go­nya i un cas de nepo­tisme con­ju­gal”. I, real­ment, el cas de Rato, clama al cel. Cobra de la banca Lazard, de La Caixa de Pen­si­ons, la indem­nit­zació que va cobrar de Bankia després d'haver-la arruïnat i d'una gestió per la qual ha hagut de com­parèixer com a impu­tat al jut­jat. Ara, a més, el nome­nen mem­bre del con­sell asses­sor de Telefónica. Actu­al­ment també està retribuït per pagar les des­pe­ses d'advo­cats que el defen­sin. Tot ple­gat té un fac­tor agreu­jant a causa del fet que va ser ell, quan era vice­pre­si­dent, qui va pri­va­tit­zar la Telefónica on es van col·locar con­se­cu­ti­va­ment dos íntims amics de José María Aznar: Villa­longa i César Ali­erta. Aquest últim va ser acu­sat d'ope­ra­ci­ons en borsa amb ús d'infor­mació pri­vi­le­gi­ada en el cas Taba­ca­lera, empresa de la qual era lla­vors pre­si­dent. Assis­tim, doncs, a un cas de caro­se­llo napo­le­tano, és a dir, el joc de io ti do una cosa a te e tu mi dai una cosa a me. Ali­erta va dei­xar Taba­ca­lera i Rato va pro­pi­ciar pro­mo­ci­o­nar-lo per ascen­dir-lo a pre­si­dent de Telefónica, quan l'ante­rior pre­si­dent Villa­longa se'n va anar a viure a Miami amb l'ex del Tigre Azcárraga, Adri­ana Abas­cal. Amor con amor se paga i Ali­erta va com­plir. És, en rea­li­tat, molt interes­sant de veure com Telefónica s'ha con­ver­tit en un refu­gium pec­ca­to­rum. Com a asses­sor, hi tenia un super­sou el duc de Palma, o Sr. Urdan­garín, amb Zaplana i el bo i millor de cada casa. Espero que Zaplana s'hagi assa­ben­tat que Joaquín Almu­nia s'està reu­nint amb les qua­tre grans Telefóniques euro­pees (Ale­ma­nya, França, Itàlia i l'Estat espa­nyol) per crear una infra­es­truc­tura única, cosa que per­me­tria millo­rar la tec­no­lo­gia i igua­lar les tari­fes. En tota aquesta història hi ha indi­cis que La Caixa és activa a l'hora de fer aques­tes con­trac­ta­ci­ons tan cri­ti­ca­des per l'opo­sició al govern del PP. Cal tenir pre­sent que La Caixa era, i pot­ser encara és, el pri­mer acci­o­nista ins­ti­tu­ci­o­nal de Telefónica i Isi­dre Fainé, el prin­ci­pal acci­o­nista indi­vi­dual. En el mer­cat bor­sari hi ha moments en què convé tenir por i, com més con­fiança hi ha, més gran és el perill que jus­ti­fica el temor. Com més impuls basat en la con­fiança hi ha, més alta pot ser la cai­guda. En resum, hi ha moments en què convé tenir por i altres vega­des, tenir molta por.

El nepo­tisme fami­liar i els clans com ara els Blesa, Ali­erta i altres amics de José María Aznar en política han ocu­pat grans reduc­tes de poder, però la clep­tocràcia espa­nyola s'arti­cula en el fet que els exgo­ver­nants pas­sin a les empre­ses esta­tals con­ces­si­o­nals mono­po­lis­tes i regu­la­des. No és ètic que qui ha gover­nat i ha fet favors als par­ti­cu­lars s'incor­pori en les res­pec­ti­ves plan­ti­lles. D'aquest sis­tema de cor­rupció, encara que els tri­bu­nals en per­me­tin la impu­ni­tat, se'n parla sem­pre amb l'expressió “la porta giratòria”. I així, Luis Ángel Rojo, que va adju­di­car el Banesto al San­tan­der, ara pot ser con­se­ller del banc i l'exvi­ce­pre­si­denta Sal­gado ha pogut ser col·locada a Endesa Xile. Pel que fa a això de la “porta giratòria”, a Europa es diu que un hon­garès és una per­sona que et cedeix el pas en una porta giratòria i després et rep a dins. Aquí no són hon­ga­re­sos, però tots estan situ­ats: Felipe González, a Gas Natu­ral; el marit de la Sra. Cos­pe­dal, en una filial d'Iber­drola; el marit de Soraya Sáenz de San­ta­maría, a Telefónica. I per aca­bar-ho d'arro­do­nir, també hi ha un apar­tat de ger­mans. Per exem­ple, els bes­sons Alberto Nadal i Álvaro Nadal, secre­tari d'estat d'Ener­gia i direc­tor de l'ofi­cina econòmica de la Pre­sidència espa­nyola, res­pec­ti­va­ment. Aquest últim, no con­tent de col·locar el seu germà amb el minis­tre Sòria, ha col·locat la seva esposa, María Teresa Liza­ranzu, com a direc­tora gene­ral de Política i Indústries Cul­tu­rals. A més a més, tre­ba­llava a la CEOE i és home de Joan Ros­sell, tal com deia bur­leta un diri­gent del PSOE, ara només fal­ta­ria que al pre­sumpte delinqüent Díaz Fer­ran, expre­si­dent de la patro­nal, que cap dels direc­tius de l'enti­tat ha gosat cri­ti­car, li dones­sin un càrrec públic. Al cap­da­vall, és ell el que els va desig­nar a dit. N'hi ha que són veri­ta­ble­ment homes orques­tra.