Per a quan es pugui

En el si de les for­mu­la­ci­ons actu­als –per ara CiU-ERC– s'expressa amb clare­dat crei­xent el paral·lelisme sobi­ra­nia-benes­tar, cata­la­nisme de but­xaca en el qual ja fa uns anys insis­tia Carod. Però em sem­bla que el lec­tor n'és ben cons­ci­ent: ens hem de moure en el ter­reny de les simu­la­ci­ons, ate­ses totes les difi­cul­tats que han d'arri­bar. De fet, alguns eco­no­mis­tes faríem ara ser­vei al país fent d'advo­cats del dia­ble, però avui no tinc el dia (em pre­o­cupa sobre­tot la porta de la UE).

Doncs bé, s'han tre­ba­llat prou els avan­tat­ges finan­cers quant al dèficit fis­cal, inclo­ses les assump­ci­ons de deu­tes i crèdits del Tre­sor espa­nyol i de la Segu­re­tat Social, sobre el qual afina tan bé la pro­fes­sora Núria Bosch, per exem­ple no dei­xant-se els drets adqui­rits; també el fac­tor del nos­tre superàvit comer­cial inte­rior, no més enllà del 5% del nos­tre PIB, supera­ble.

Peró, seguint amb les simu­la­ci­ons, hi ha una altra dimensió en joc menys trac­tada, la de la dependència de la política econòmica gene­ral esta­tal, que inclou molts ves­sants: s'ajusta als trets econòmics i soci­als nos­tres? Crec que no; la política econòmica pública és un fac­tor que pot ser clau i per tenir la que ens convé ens cal­drien com­petències que ara no tenim i els recur­sos cor­res­po­nents per exer­cir-les. El pre­si­dent Pujol ho acaba de dir: “La Gene­ra­li­tat ha de poder dur a terme una política de desen­vo­lu­pa­ment econòmic potent, i ara queda molt lluny.” Pensi's en les polítiques uni­for­mes fis­cal, labo­ral, d'asse­gu­ran­ces soci­als, finan­cera, exte­rior, regu­la­do­res...

En política labo­ral, segu­ra­ment tota reforma fle­xi­bi­lit­za­dora s'hau­ria hagut de fer en con­jun­tura alta que per­metés la recol·locació; en tot cas, en l'eco­no­mia labo­ral cata­lana fa falta una reducció de la bretxa sala­rial entre el nomi­nal/cost per a l'empresa i el per­ce­but, amb una reducció de l'IRPF fins a un sos­tre i una reducció de les cotit­za­ci­ons a la SS de les empre­ses massa altes. Recer­ques sòlides ens diuen que es podrien reduir fins a uns 6 punts les cotit­za­ci­ons soci­als com­pen­sant-ho, per exem­ple, amb un 1,5 d'aug­ment glo­bal de l'IVA amb bona res­posta de la demanda empre­sa­rial de tre­ball. I molt més esforç i recur­sos per a polítiques acti­ves.

El nos­tre model de redis­tri­bució fis­cal no necessària­ment ha de ser el mateix que el gene­ral espa­nyol, atesa la nos­tra estruc­tura social específica. Sí, encara som una “soci­e­tat de clas­ses mit­ja­nes” amb una dis­tri­bució de la renda (fins al 2010) que s'acosta a la de França i Ale­ma­nya i més equi­ta­tiva que la impe­rant en ter­ri­to­ris espa­nyols. Més o menys el 60% cen­tral en l'esgla­o­na­ment de renda s'acosta prou al nivell de la renda total mit­jana, men­tre que el 20% més pobre tan sols arriba a tenir un 7% de la renda total i el 20% de renda supe­rior té fins a un 37% d'aquesta. Així doncs, per mi, i apro­xi­ma­da­ment, es trac­ta­ria de dis­se­nyar la política redis­tri­bu­tiva entre els dos extrems.

El marge del que es tin­dria entre totes les recap­ta­ci­ons tri­butàries i tota la des­pesa pública, ara són prou relle­vants aquells 8-9 punts del PIB de dèficit fis­cal. Amb la seva dis­po­ni­bi­li­tat es podria finançar, d'una banda, la des­pesa social per superar les reta­lla­des. Pot ser ingenuïtat meva, però crec que amb la nos­tra psi­co­lo­gia lli­ga­ria més un millor con­trol dels abu­sos en el camp de les pres­ta­ci­ons. Però una altra part es podria des­ti­nar a alleu­ge­rir estratègica­ment la pressió tri­butària com he indi­cat per a un tram baix-mitjà d'IRPF per a ren­des de tre­ball (i d'estalvi popu­lar).

I, és clar, emprar les noves àrees de decisió i els nous recur­sos per donar suport a l'acti­vi­tat pro­duc­tiva –indus­trial, sí, però també d'uns ser­veis més de la mei­tat de la nos­tra eco­no­mia– amb incen­tius fis­cals i finan­cers sobre els grans eixos que, està demos­trat, asse­gu­ren l'èxit empre­sa­rial: la inter­na­ci­o­na­lit­zació, tant l'expor­tació com les implan­ta­ci­ons estratègiques a fora, la recerca i la inno­vació, la for­mació dins l'empresa o con­cer­tada, les fusi­ons o ali­an­ces.

Quan es pugui... Però no ens dei­xem quan fem números el poten­cial d'una política econòmica pròpia a mitjà i a llarg ter­mini.