Per a quan es pugui
el potencial d'una política econòmica pròpia a mitjà i a llarg termini
En el si de les formulacions actuals –per ara CiU-ERC– s'expressa amb claredat creixent el paral·lelisme sobirania-benestar, catalanisme de butxaca en el qual ja fa uns anys insistia Carod. Però em sembla que el lector n'és ben conscient: ens hem de moure en el terreny de les simulacions, ateses totes les dificultats que han d'arribar. De fet, alguns economistes faríem ara servei al país fent d'advocats del diable, però avui no tinc el dia (em preocupa sobretot la porta de la UE).
Doncs bé, s'han treballat prou els avantatges financers quant al dèficit fiscal, incloses les assumpcions de deutes i crèdits del Tresor espanyol i de la Seguretat Social, sobre el qual afina tan bé la professora Núria Bosch, per exemple no deixant-se els drets adquirits; també el factor del nostre superàvit comercial interior, no més enllà del 5% del nostre PIB, superable.
Peró, seguint amb les simulacions, hi ha una altra dimensió en joc menys tractada, la de la dependència de la política econòmica general estatal, que inclou molts vessants: s'ajusta als trets econòmics i socials nostres? Crec que no; la política econòmica pública és un factor que pot ser clau i per tenir la que ens convé ens caldrien competències que ara no tenim i els recursos corresponents per exercir-les. El president Pujol ho acaba de dir: “La Generalitat ha de poder dur a terme una política de desenvolupament econòmic potent, i ara queda molt lluny.” Pensi's en les polítiques uniformes fiscal, laboral, d'assegurances socials, financera, exterior, reguladores...
En política laboral, segurament tota reforma flexibilitzadora s'hauria hagut de fer en conjuntura alta que permetés la recol·locació; en tot cas, en l'economia laboral catalana fa falta una reducció de la bretxa salarial entre el nominal/cost per a l'empresa i el percebut, amb una reducció de l'IRPF fins a un sostre i una reducció de les cotitzacions a la SS de les empreses massa altes. Recerques sòlides ens diuen que es podrien reduir fins a uns 6 punts les cotitzacions socials compensant-ho, per exemple, amb un 1,5 d'augment global de l'IVA amb bona resposta de la demanda empresarial de treball. I molt més esforç i recursos per a polítiques actives.
El nostre model de redistribució fiscal no necessàriament ha de ser el mateix que el general espanyol, atesa la nostra estructura social específica. Sí, encara som una “societat de classes mitjanes” amb una distribució de la renda (fins al 2010) que s'acosta a la de França i Alemanya i més equitativa que la imperant en territoris espanyols. Més o menys el 60% central en l'esglaonament de renda s'acosta prou al nivell de la renda total mitjana, mentre que el 20% més pobre tan sols arriba a tenir un 7% de la renda total i el 20% de renda superior té fins a un 37% d'aquesta. Així doncs, per mi, i aproximadament, es tractaria de dissenyar la política redistributiva entre els dos extrems.
El marge del que es tindria entre totes les recaptacions tributàries i tota la despesa pública, ara són prou rellevants aquells 8-9 punts del PIB de dèficit fiscal. Amb la seva disponibilitat es podria finançar, d'una banda, la despesa social per superar les retallades. Pot ser ingenuïtat meva, però crec que amb la nostra psicologia lligaria més un millor control dels abusos en el camp de les prestacions. Però una altra part es podria destinar a alleugerir estratègicament la pressió tributària com he indicat per a un tram baix-mitjà d'IRPF per a rendes de treball (i d'estalvi popular).
I, és clar, emprar les noves àrees de decisió i els nous recursos per donar suport a l'activitat productiva –industrial, sí, però també d'uns serveis més de la meitat de la nostra economia– amb incentius fiscals i financers sobre els grans eixos que, està demostrat, asseguren l'èxit empresarial: la internacionalització, tant l'exportació com les implantacions estratègiques a fora, la recerca i la innovació, la formació dins l'empresa o concertada, les fusions o aliances.
Quan es pugui... Però no ens deixem quan fem números el potencial d'una política econòmica pròpia a mitjà i a llarg termini.
