Ciutadans, de Catalunya

Com­pa­rat amb el senyor Navarro, can­di­dat fix al “Qui la diu més grossa” de la política cata­lana, i la senyora Sánchez, que no sap com fer-se veure per més llam­pant que es guar­neixi, el senyor Rivera ha fet una arren­cada de legis­la­tura rela­ti­va­ment suau, vista la capa­ci­tat acre­di­tada d'embo­li­car la troca iden­titària. A diferència de la resta d'espa­nyo­lis­tes, no té pressa. Va a l'alça i està cri­dat a ser el líder de l'espa­nyo­lisme de la Cata­lu­nya inde­pen­dent, amb permís de Duran.

En tot nou estat hi ha algun par­tit que aglu­tina els elec­tors que vol­drien con­ti­nuar sota la sobi­ra­nia d'on s'ha sor­tit. La ina­dap­tació reac­tiva a una nova naci­o­na­li­tat és un fet empírica­ment demos­tra­ble (per exem­ple, jo mai m'he adap­tat a la naci­o­na­li­tat espa­nyola i fa gai­rebé 45 anys que la tinc) i la pro­tecció de les mino­ries una obli­gació democràtica. O sigui, que ja ens podem anar fent a la idea que C's té reser­vat un futur des­ta­cat al Par­la­ment dels cata­lans i que defen­sarà cer­tes prer­ro­ga­ti­ves lingüísti­ques i cul­tu­rals amb més o menys suport a les urnes. Missió que difícil­ment tindrà el PP, sim­ple­ment un par­tit espa­nyol, i que no tindrà el PSC perquè amb la inde­pendència dei­xarà de ser espa­nyol, això sem­pre que abans no hagi dei­xat de ser un par­tit, fago­ci­tat pel PSOE. Ciu­ta­dans, en canvi, for­mació emo­ci­o­nal­ment espa­nyolíssima, no té supe­di­tació orgànica a Madrid, de moment i que se sàpiga. Ja hi podem anar posant pell morta, per tant, i con­tem­plar-los en els dife­rents jocs de geo­me­tries vari­a­bles a venir. Perquè han vin­gut per que­dar-se. Bé, no han pas vin­gut. Hi han sigut sem­pre.