Sense presses

Els daus ja roden damunt la taula de la política cata­lana i espa­nyola. Vivim temps de pres­ses i d'il·lusi­ons de futur com­par­ti­des per molta gent. Els desit­jos de canvi arren­quen de la indig­nació que pro­vocà la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que reta­llava un Esta­tut que havia recor­re­gut tot el tra­jecte jurídic i polític per tal de ser la nova eina de la gover­na­bi­li­tat dels cata­lans. Era un text apro­vat pel Par­la­ment de Cata­lu­nya, pel Congrés dels Dipu­tats i final­ment rati­fi­cat en referèndum per tots els cata­lans que vol­gue­ren anar a votar.

No s'ha d'obli­dar que el Par­tit Popu­lar fou el que pre­sentà el recurs al TC, que feia pública la sentència a començaments del juliol de 2010, la qual cosa pro­vocà una gran mani­fes­tació de rebuig el dia 10 d'aquell mes. Es con­si­de­rava una sentència injusta i, com han escrit experts en la matèria, Javier Pérez Royo entre d'altres, també de dub­tosa cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat. Aque­lla decisió del TC encetà un movi­ment a Cata­lu­nya que s'ha mani­fes­tat en les con­sul­tes popu­lars a molts muni­ci­pis, en la gran mani­fes­tació de l'Onze de Setem­bre i en la con­vo­catòria anti­ci­pada d'elec­ci­ons el 25 de novem­bre del 2012. Artur Mas encapçalà un cor­rent inde­pen­den­tista din­tre de CDC arros­se­gant Duran Lleida i UDC tot pen­sant que acon­se­gui­rien una majo­ria excep­ci­o­nal per tal d'acce­le­rar el procés de la inde­pendència de Cata­lu­nya. Els resul­tats són prou cone­guts i Artur Mas va ser cas­ti­gat a les urnes en una pro­porció apro­xi­mada a la que sofri­ren els soci­a­lis­tes. Els dos grans par­tits de la cen­tra­li­tat cata­lana per­de­ren vots a dojo. Els bene­fi­ci­ats a les urnes foren prin­ci­pal­ment Esquerra Repu­bli­cana, C's, ICV i el PP. La CUP entrava al Par­la­ment per pri­mera vegada. Oriol Jun­que­ras fou el gran tri­om­fa­dor. Artur Mas hi veié la crossa impres­cin­di­ble per avançar en el procés pel dret a deci­dir i, afe­blit com sor­tia de les elec­ci­ons, li entregà tot el pro­ta­go­nisme per tal que el debat naci­o­nal seguís enda­vant i, de pas­sada, també es tingués en compte el debat social, que és d'una urgència molt remar­ca­ble.

S'ha produït l'estra­nya situ­ació segons la qual Oriol Jun­que­ras és el que fa pos­si­ble el govern, el que en garan­teix la con­tinuïtat fins a exhau­rir-se el man­dat i alhora es con­ver­teix en el líder de l'opo­sició. Està bé que hagi rebut­jat qual­se­vol pre­benda legal i legítima com a líder de l'opo­sició, però el que no està gens clar és que es pugui ser el pun­tal impres­cin­di­ble del govern i alhora el líder de l'opo­sició. S'hau­ria de fer un estudi com­pa­rat per veure si aquesta cir­cumstància es pro­du­eix en altres països del nos­tre entorn. No en trobo cap. Però el fet és que Artur Mas i Oriol Jun­que­ras redac­ten una decla­ració que s'havia d'apro­var en el ple del dia 23 i que s'ha de can­viar en 48 hores. Aquí alguna cosa ha gri­nyo­lat i no n'hi ha prou amb dir que ha estat una fil­tració incon­ve­ni­ent a la premsa, com va afir­mar el con­se­ller i por­ta­veu, senyor Homs.

Seria desit­ja­ble que en un tema de tanta enver­ga­dura com fer un referèndum sobre el dret a deci­dir no hi hagués pre­ci­pi­ta­ci­ons i que les coses es fes­sin bé de bon començament per tal que més for­ces polítiques que repre­sen­ten sen­si­bi­li­tats dife­rents s'hi pogues­sin sumar.

CiU i ERC soles no podran arri­bar molt lluny encara que tin­guin una majo­ria sufi­ci­ent per apro­var la reso­lució que pre­te­nen sot­me­tre a votació el dia 23. Hem con­vin­gut mol­tes vega­des que Cata­lu­nya és un país de pac­tes, tal com ho va inves­ti­gar l'his­to­ri­a­dor Jaume Vicens Vives. Pac­tes amb els de fora però, espe­ci­al­ment, pac­tes amb els de dins. Si la mateixa fede­ració de CiU no té una idea com­pacta sobre el procés que s'ha enge­gat, no veig que altres for­ces polítiques s'hi puguin sumar fàcil­ment.

Les ini­ci­a­ti­ves polítiques sur­ten dels governs. Però han de raure al Par­la­ment, dis­cu­tir-se i apro­var-se si hi ha majo­ries. En aquest cas sem­bla que no és un pro­blema de majo­ries sinó de con­sens ampli i qua­li­fi­cat. La clare­dat en les expo­si­ci­ons i la defi­nició pre­cisa dels objec­tius són del tot impres­cin­di­bles perquè el procés pugui arri­bar a bon port. Cata­lu­nya és un país on el dret sem­pre ha estat valo­rat. I el dret és clare­dat, pre­cisió semàntica i con­cep­tual. Som, encara que a vega­des no ho sem­bli, una soci­e­tat pràctica i pragmàtica. D'alguna manera, el tarannà històric dels cata­lans em recorda el que deia Cast­le­re­agh, el repre­sen­tant britànic al Congrés de Viena, després de la des­feta de Napoleó, afir­mant que “quan l'equi­li­bri ter­ri­to­rial euro­peu es veu per­tor­bat, Angla­terra és capaç d'inter­ve­nir eficaçment, però és l'últim govern d'Europa del qual es poden espe­rar aven­tu­res o com­pro­mi­sos de qual­se­vol tipus en qüesti­ons d'índole abs­tracta”.

El que vul­gui fer el govern ho haurà de fer ben fet, sense pres­ses ni pre­ci­pi­ta­ci­ons, amb el més ampli acord pos­si­ble de for­ces polítiques que no com­par­tei­xen del tot el pri­mer docu­ment pre­sen­tat per CiU i ERC. Que­den molts dies per par­lar i atan­sar posi­ci­ons per tal que la decisió del dret a deci­dir sigui, com a mínim, com­par­tida per aquells par­tits que es pre­sen­ta­ren a les elec­ci­ons amb aquesta pro­posta. Aquest apro­pa­ment no serà eficaç si es fa des dels mit­jans de comu­ni­cació sense pas­sar per les comis­si­ons res­pec­ti­ves del Par­la­ment i per un debat en què es puguin defen­sar ober­ta­ment totes les posi­ci­ons. Els neces­sa­ris diàlegs entre les for­ces polítiques cata­la­nes s'han d'inten­tar també amb les auto­ri­tats espa­nyo­les. Alhora s'han de bus­car ali­ats a Europa de tal manera que s'enten­gui la com­ple­xi­tat de la rea­li­tat política cata­lana. No m'importa repe­tir que un estat nou, la inde­pendència de Cata­lu­nya, no s'acon­se­guirà en con­tra d'Espa­nya ni tam­poc sense l'apro­vació d'Europa. Penso que cal refer ponts tren­cats amb Madrid i cons­truir-ne de nous cap a Brus­sel·les, Berlín i París.