Exèrcit català?

El proppassat mes de desembre, Justícia i Pau va organitzar unes jornades al voltant de la defensa nacional de Catalunya si esdevingués sobirana. Les opinions varen ser diverses, adients a la ideologia dels partits o dels participants independents que hi van intervenir. I ja que d'opinar es tracta, goso d'afegir-hi el meu punt de vista, no només com a pacifista convençuda, sinó intentant acostar-me al més objectivament possible a la realitat.

D'antuvi, és raonable creure que Catalunya hauria de menester un exèrcit? I més enllà, tal vegada s'ho podria sufragar? Començant per respondre la pregunta final, no tindria sentit que –coneixent l'enorme despesa que genera l'exèrcit espanyol en detriment d'inversions estatals autènticament necessàries– una Catalunya sobirana caigués en el mateix error.

Pel que fa a la seguretat, tan improbable és que els catalans siguem atacats per tropes estrangeres com que les nostres suposades milícies s'hi enfrontessin amb èxit. El sol fet de remenar aquestes premisses ja sembla un antipàtic joc de criatures. Allò que els habitants d'aquest país requerim en seguretat és lluita contra la delinqüència comuna, prevenció d'incendis, vigilància en el trànsit, i altres ítems similars que els cossos de policia i de bombers són ben capaços de salvaguardar.

Al món existeixen diversos estats sense exèrcit, si bé alguns compten amb la protecció de forces militars estrangeres. N'hi ha un, però, prou lliure i important per servir-nos d'exemple. La Constitució de Costa Rica prohibeix l'exèrcit des de l'any 1949, quan n'era president José Figueres, fill de catalans. D'ençà
de llavors, el país centreamericà
no sols mai no ha estat atacat sinó
que la gran quantitat de diners
que estalvia en efectius militars fructifiquen en un benestar social
que l'ha convertit en una nació envejable.

Cal confiar que a Catalunya, arribat el cas, no seríem tan beneits per seguir els mals paradigmes en comptes dels bons.