Valdés

Més enllà de les reper­cus­si­ons en l'àmbit estric­ta­ment espor­tiu (equip, club, massa social...), la notícia que Víctor Valdés vol aban­do­nar el FC Bar­ce­lona és un indici més que la volun­tat de les per­so­nes se situa per sobre de les rela­ci­ons de dependència, fins i tot en el cas de depen­dre d'una ins­ti­tució pode­rosa i de pres­tigi reco­ne­gut com és el Barça. En un país que viu sen­si­bi­lit­zat per l'ano­me­nat “dret a deci­dir”, no hi hau­ria d'haver cap incon­ve­ni­ent a res­pec­tar la decisió de Valdés sobre el seu futur, ni se li hau­ria de fer cap retret. I el mateix que dema­nem per a Cata­lu­nya, ho hem de saber donar, sense recórrer a l'amenaça, la por, la des­qua­li­fi­cació o l'insult. Perquè si en el minut 17 amb 14 segons som capaços de cri­dar “Inde­pendència”, no li podem negar l'exer­cici del mateix dret al por­ter titu­lar quan soni el seu nom per mega­fo­nia o cada vegada que toqui la pilota. Una altra cosa és que el Barça (o els seus afi­ci­o­nats o segui­dors) es pre­gun­tin a si matei­xos si el motiu que ha impul­sat Valdés a aban­do­nar el Barça té a veure amb una raó per­so­nal o, si en canvi, té a veure amb una raó gene­ral embrionària que està pas­sant des­a­per­ce­buda enmig d'aquest llarg període d'èxits. Ho dic perquè a la fugida de Valdés se n'hi han de sumar, almenys, dues més de sona­des i força recents. L'estiu del 2010 va ser l'ivorià Touré Yaya qui va exer­cir el seu “dret a deci­dir” en direcció fora del Barça. I l'estiu del 2012 va ser Pep Guar­di­ola.

Ser “més que un club” o, fins i tot, ser el millor club del món, o un dels millors, com­porta lli­gar la millor plan­ti­lla però, sobre­tot, exi­geix garan­tir un model per­fecte de dig­ni­tat humana per a les per­so­nes que for­men aquesta plan­ti­lla. Així, fit­xar pel Barça no pot ser mai equi­va­lent a una con­demna per a un juga­dor, de la qual no té la pos­si­bi­li­tat de des­fer-se'n, sinó que ha de pro­por­ci­o­nar una con­dició de lli­ber­tat per­ma­nent, sense límit.

És pos­si­ble, com s'està dient, que Valdés no hagi encer­tat “la forma i el moment” d'anun­ciar que aban­dona el Barça; però “la forma i el moment” for­men part del seu “dret a deci­dir” i merei­xen el mateix res­pecte. Cata­lu­nya ha tri­gat tres segles a exer­cir el “dret a deci­dir” i també es diu que ha equi­vo­cat “la forma i el moment”, un recurs retòric demagògic.