Dona llegint

Sempre m'han agradat els quadres de dones que llegeixen. És sabut que n'hi ha molts perquè pintors de totes les èpoques han triat aquest tema per a les seves pintures. Alguns, com Renoir, hi tenien una autèntica dèria. Per què deu ser? Hi deu haver, probablement, un element estètic: en la majoria dels casos (no tots) es tracta d'una dona jove i bonica, en un entorn agradable com ara una habitació il·luminada o el racó ombrívol d'un jardí. Però intueixo que hi ha alguna cosa més, alguna raó que atrau els artistes a buscar la pau que transmet una dona llegint, captar el seu gest concentrat però relaxat, suggerir les emocions que la lectora està experimentant en aquell instant de solitud volguda. El retrat capta més enllà del físic de la dona, penetra al seu interior, com si poguéssim veure, més que el rostre, la seva ment. En el cas de Renoir, també va pintar dones cosint, o escrivint una carta, o assegudes al piano. Són escenes que pertanyen a l'àmbit íntim, la casa, les activitats diàries, menudes, tan lluny com es pugui de l'èpica. Els crítics n'han dit “pintar la felicitat”. Trobo que qualsevol discurs que puguem fer per fomentar la lectura no serà tan convincent com la contemplació del quadre Dona llegint, de Renoir, o La lectora, de Mary Cassatt. I penso que potser aquestes dones estan llegint aquelles novel·les que també “pinten la felicitat”, novel·les on no passa gaire res, a banda de la vida (Natàlia Ginzburg, Alice Munro, Bonnie Burnard, AnnTyler). Són les novel·les que més m'agraden, i també m'agrada que els meus fills arribin a casa i em trobin llegint, cargolada en un extrem del sofà, les cames a sota d'una manta flonja i el devessall de llum damunt de les pàgines del llibre. M'agrada perquè recordo quan jo era petita, arribava a casa i hi trobava el menjador en silenci, mig en penombra, i els meus pares, còmodament asseguts cadascú a la seva butaca, llegint. Tots dos estaven concentrats en la seva lectura i, tanmateix, no feia en absolut la sensació que estiguessin aïllats, potser perquè jo sabia que sovint compartien un vers en veu alta o comentàvem l'argument d'una novel·la. M'agradaria tenir-ne un quadre, d'aquella escena de calma i de confort, de felicitat. I no caldria que fos de Renoir!