Dona llegint

Sem­pre m'han agra­dat els qua­dres de dones que lle­gei­xen. És sabut que n'hi ha molts perquè pin­tors de totes les èpoques han triat aquest tema per a les seves pin­tu­res. Alguns, com Renoir, hi tenien una autèntica dèria. Per què deu ser? Hi deu haver, pro­ba­ble­ment, un ele­ment estètic: en la majo­ria dels casos (no tots) es tracta d'una dona jove i bonica, en un entorn agra­da­ble com ara una habi­tació il·lumi­nada o el racó ombrívol d'un jardí. Però intu­eixo que hi ha alguna cosa més, alguna raó que atrau els artis­tes a bus­car la pau que trans­met una dona lle­gint, cap­tar el seu gest con­cen­trat però rela­xat, sug­ge­rir les emo­ci­ons que la lec­tora està expe­ri­men­tant en aquell ins­tant de soli­tud vol­guda. El retrat capta més enllà del físic de la dona, pene­tra al seu inte­rior, com si poguéssim veure, més que el ros­tre, la seva ment. En el cas de Renoir, també va pin­tar dones cosint, o escri­vint una carta, o asse­gu­des al piano. Són esce­nes que per­ta­nyen a l'àmbit íntim, la casa, les acti­vi­tats diàries, menu­des, tan lluny com es pugui de l'èpica. Els crítics n'han dit “pin­tar la feli­ci­tat”. Trobo que qual­se­vol dis­curs que puguem fer per fomen­tar la lec­tura no serà tan con­vin­cent com la con­tem­plació del qua­dre Dona lle­gint, de Renoir, o La lec­tora, de Mary Cas­satt. I penso que pot­ser aques­tes dones estan lle­gint aque­lles novel·les que també “pin­ten la feli­ci­tat”, novel·les on no passa gaire res, a banda de la vida (Natàlia Ginz­burg, Alice Munro, Bon­nie Bur­nard, AnnTy­ler). Són les novel·les que més m'agra­den, i també m'agrada que els meus fills arri­bin a casa i em tro­bin lle­gint, car­go­lada en un extrem del sofà, les cames a sota d'una manta flonja i el deves­sall de llum damunt de les pàgines del lli­bre. M'agrada perquè recordo quan jo era petita, arri­bava a casa i hi tro­bava el men­ja­dor en silenci, mig en penom­bra, i els meus pares, còmoda­ment asse­guts cadascú a la seva butaca, lle­gint. Tots dos esta­ven con­cen­trats en la seva lec­tura i, tan­ma­teix, no feia en abso­lut la sen­sació que esti­gues­sin aïllats, pot­ser perquè jo sabia que sovint com­par­tien un vers en veu alta o comentàvem l'argu­ment d'una novel·la. M'agra­da­ria tenir-ne un qua­dre, d'aque­lla escena de calma i de con­fort, de feli­ci­tat. I no cal­dria que fos de Renoir!