14 per 18

A la pre­sen­tació, la direc­tora de l'escola lla­gos­te­renca ja ens va adver­tir de la pos­si­bi­li­tat que els assis­tents a la xer­rada del pro­fes­sor Josep Callís expe­ri­mentéssim allò que, evo­cant un esde­ve­ni­ment, es defi­neix com un abans i un després. En el meu cas és cert, des d'ales­ho­res puc resol­dre en uns ins­tants mul­ti­pli­ca­ci­ons com la que encapçala aquesta crònica. Dos, tres segons i... 252; ja ho veuen. Però això, que no és poca cosa, és irre­lle­vant si es com­para amb el que ens va dir sobre quina havia de ser la relació dels alum­nes amb les matemàtiques o quins havien de ser els objec­tius de l'escola i el sen­tit de l'edu­cació.

No sé si és una per­cepció que tots els mem­bres del nombrós audi­tori que atapeïa el men­ja­dor del cen­tre com­par­tiríem de forma unànime però, com a mínim per a molts, va ser sum­ma­ment agra­da­ble com­pro­var com l'espe­rit dels par­ti­da­ris de l'escola nova, la volun­tat rege­ne­ra­dora dels mala­gua­nyats mes­tres de la República que edu­ca­ven per trans­for­mar el món, s'ha reen­car­nat en un home de la capa­ci­tat de Josep Callís. Can­vien els homes però rebro­ten les matei­xes ànsies i és per això que aquest pro­fes­sor de matemàtiques ens va par­lar d'espe­rança, de fra­ter­ni­tat i d'igual­tat.

L'escola ha de fer, ens va dir, homes lliu­res, crítics, soli­da­ris, democràtics i cre­a­tius. Finlàndia és un miratge depri­mit en el qual no ens hem d'emmi­ra­llar obses­si­va­ment; Pisa, una vara per mesu­rar la com­pe­ti­ti­vi­tat, el mer­can­ti­lisme i l'empre­ne­do­ria sense sen­tit social; la reforma d'en Wert, un pro­jecte que no només sacri­fica el català sinó que també segrega soci­al­ment, uni­for­mitza i tracta els alum­nes i els currículums com mer­ca­de­ries, una autèntica con­tra­re­forma que no gene­rarà ciu­ta­dans res­pon­sa­bles sinó súbdits porucs i que, a més, quan diu que pretén apro­xi­mar-se a l'excel·lència, ho fa esti­mu­lant un ego­isme d'efec­tes devas­ta­dors.

Segu­ra­ment sap que el seu dis­curs no com­plau tot­hom, però en Callís no és un home de mit­ges tin­tes i l'emet amb la sere­ni­tat de qui es nodreix de con­vic­ci­ons pro­fun­des i la passió de qui estima inten­sa­ment el que fa. L'edu­cació i els apre­nen­tat­ges, ens va dir, han de ser ins­tru­ments per lle­gir la rea­li­tat, per enten­dre-la i trans­for­mar-la. La vida, sosté, està ama­rada de matemàtiques i ense­nyar-les des d'una gàbia, des de l'abs­tracció freda i aïllada és absurd. Els alum­nes no les han d'apren­dre per un acte de fe sinó vivint-les, expe­ri­men­tant, deduint, amb clas­ses mani­pu­la­ti­ves i fun­ci­o­nals.

Tots els que vam assis­tir a la xer­rada sabem que, pel cap baix, hi ha cin­quanta mane­res de des­co­brir si una galleda està o no plena d'aigua, és a dir, que hi ha cin­quanta mane­res d'arri­bar a la veri­tat. Sabem que les matemàtiques són molt pode­ro­ses; que l'edu­cació és molt pode­rosa. De fet, ho sabem nosal­tres i també els que pen­sen que en tenen la pro­pi­e­tat i mane­guen els pres­su­pos­tos públics, reta­llant, sumant i res­tant com si l'eco­no­mia fos una cosa abs­tracta i freda que no té ros­tre humà.