Independència i corrupció

En els darrers mesos els casos de corrupció se succeeixen, cosa que provoca desànim i desconfiança en una societat castigada per la crisi econòmica. En el totum revolutum que apareix cada dia als mitjans de comunicació, hi ha casos jutjats amb corrupció provada, casos de finançament il·legal de partits polítics, processos judicials en marxa i informacions directament inventades que barregen coses certes amb coses falses. Durant la campanya electoral catalana, aquestes informacions van ser utilitzades com una arma política contra CiU i el procés sobiranista, per part d'alguns mitjans de comunicació espanyols, i atiades amb declaracions, per part del govern de l'Estat. Al cap de pocs mesos és aquest el que s'ha vist al mig dels focus, amb el compte a Suïssa del tresorer del PP, Bárcenas.

Ens equivocaríem, però, si menystinguéssim la importància que aquest tema pot tenir en el procés d'autodeterminació engegat la setmana passada al Parlament. En això, com en tants altres casos, hi ha una asimetria entre la corrupció catalana i l'espanyola. Contra la primera, existeixen les clavegueres de l'Estat, i uns mitjans de comunicació sense manies. Però, més enllà d'aquesta asimetria, que simplement afebleix el sobiranisme en la guerra estèril de l'i tu més, el cost derivat de l'existència de corrupció serà molt més gran per a aquells que, a priori, volen engegar un procés de ruptura i de construcció d'una nova legalitat, basada en el dret de decidir i la democràcia. Perquè un procés d'aquesta naturalesa tiri endavant, cal una base àmplia de la societat il·lusionada, i disposada als sacrificis, amb uns lideratges polítics que li generin confiança.

I cal que ens puguem imaginar aquest nou estat independent com un país millor en tots els aspectes, no només en la mera comptabilitat fiscal, que ja sabem que ens serà més favorable. Construir un nou estat és també construir unes noves institucions. I justament són les institucions polítiques i econòmiques que es dissenyin les que seran clau per prevenir la corrupció. En el llibre dels economistes Acemoglu i Robinson Per què els països fracassen?, es destaca que les societats més desenvolupades són aquelles que creen incentius, premien la innovació, permeten a tothom participar en les oportunitats econòmiques i tenen governs transparents i responsables davant els seus ciutadans. En canvi, fracassen els països on dominen les elits extractives que s'apropien de l'economia d'un país en benefici propi.

en l'economia espanyola de les darreres dècades han dominat els elements que fan fracassar els països, però en allò on disposàvem d'autogovern, Catalunya no ha estat gaire millor. Malgrat tot, Catalunya disposa d'una base interclassista, professional i dinàmica forta, que la prepara millor per a la construcció d'aquestes institucions. De fet, si a Catalunya va triomfar la Revolució Industrial al segle XIX mentre fracassava a Espanya és perquè disposava d'un capital comercial més ben distribuït socialment que es va poder invertir en la indústria. Per Acemoglu i Robinson, la diferència clau entre l'Espanya colonial i l'Anglaterra o l'Holanda dels segles XVI i XVII és el poder absolut del seu monarca lligat al monopoli del comerç amb Amèrica, mentre que a Anglaterra i Holanda el comerç havia creat una classe mercantil que limitava el poder dels monarques.

Perquè aquest país imaginat, amb institucions que afavoreixin el creixement, sigui creïble, caldria que en paral·lel al procés engegat, els partits polítics favorables al dret de decidir es conjuressin per actuar sense dilació per dotar el sistema polític i les administracions de transparència en aquells àmbits on sí que poden fer-ho.