Referèndums

Sem­pre els angle­sos... quant ens queda per apren­dre! La seva capa­ci­tat per fer front als pro­ble­mes de forma col·lec­tiva és exem­plar. No només per la trans­parència amb què denun­cien els casos de cor­rupció –públics i pri­vats– i rege­ne­ren les seves ins­ti­tu­ci­ons (l'escàndol dels par­la­men­ta­ris que cobra­ven die­tes infla­des o la reca­pi­ta­lit­zació dels seus bancs es van fer amb rapi­desa i diligència, men­tre nosal­tres veiem com s'eter­nit­zen els judi­cis per cor­rupció o s'inten­ten ama­gar els Bankias sota la catifa). A més, els angle­sos tenen en el seu ADN el res­pecte per la democràcia interna i el sen­tit d'estat. Totes dues, carac­terísti­ques bàsiques per sobre­viure com a comu­ni­tat. Una dóna legi­ti­mi­tat a l'inte­rior; l'altra, for­ta­lesa cap a l'exte­rior. És una nació de boti­guers menys­pre­ada per Napoleó. Un país de resis­tents des­a­fiat per Hit­ler. I ara, quan la glo­ba­lit­zació intenta bui­dar de sobi­ra­nia els antics estats nació, Lon­dres hi fa front amb un doble referèndum: un, perquè els esco­ce­sos triïn si pre­fe­rei­xen seguir en el pro­jecte britànic; l'altre, perquè els britànics deci­dei­xin si volen aban­do­nar el pro­jecte euro­peu. Les dues con­sul­tes són molt per­ti­nents. Quina és la millor estruc­tura política per fer front a la glo­ba­lit­zació tec­nològica i econòmica? Qui res­pon millor al cali­dos­copi d'iden­ti­tats cul­tu­rals, polítiques i reli­gi­o­ses que se sobre­po­sen en aquesta nova soci­e­tat oberta en què vivim? Els esco­ce­sos sem­blen abo­cats a un resul­tat favo­ra­ble a Lon­dres en el referèndum del 2014. I això és perquè se sen­ten còmodes dins una iden­ti­tat “britànica” que els per­met con­ti­nuar sen­tint-se esco­ce­sos. I perquè –amb la cal­cu­la­dora a la mà– veuen que el tracte econòmic que reben de Lon­dres no és, en cap cas, d'“espoli”, com ens passa als cata­lans. I això val per Gibral­tar i per les Mal­vi­nes.

Res­pecte al referèndum sobre Europa, és cert que el pri­mer minis­tre, David Came­ron, neces­si­tava un movi­ment tàctic per gua­nyar temps (fins al 2015-17, pos­si­ble data del referèndum) pres­si­o­nat per l'ala més euro­escèptica del seu par­tit. Igual que l'opinió pública britànica està caient incons­ci­ent­ment en la trampa dels argu­ments de l'extrema dreta, i bar­reja Unió Euro­pea amb Schen­gen i immi­gració il·legal i mas­siva. Creu que el seu model econòmic i pro­duc­tiu és supe­rior al de la zona euro. Hi ha molt de dis­curs popu­lista en les files euro­escèpti­ques. I una ide­a­lit­zació de la pròpia capa­ci­tat dels britànics i del seu paper en el món. Però això no treu que el debat sobre quin paper fa Lon­dres a Europa sigui per­ti­nent. Per tra­dició, per iden­ti­tat, per geo­gra­fia... el Regne Unit no és el mateix que França o Ale­ma­nya. I la cons­trucció d'una Europa cada cop més inte­grada econòmica­ment i política­ment és indis­pen­sa­ble per a París i Berlín (i Roma, i Lis­boa, i Bar­ce­lona).

Però, ho és per a Lon­dres? A llarg ter­mini, crec que sí. Un país de 62 mili­ons de per­so­nes no pot asseure's a nego­ciar amb garan­ties d'èxit amb les noves potències mun­di­als (els EUA, 310 mili­ons; la Xina, 1.300; l'Índia, 1.200). L'època del domini colo­nial de dos terços del pla­neta des de West­mins­ter ja ha pas­sat (encara que d'això no faci ni un segle). Només for­mant part d'un cos polític més gran –i sent-hi influ­ent– podrà llui­tar el Regne Unit per man­te­nir el seu estil de vida, i el seu nivell de vida. Però, ara mateix, els britànics no ho veuen així. Tenen la City, el petroli del mar del Nord, unes rela­ci­ons comer­ci­als i diplomàtiques enve­ja­bles a tot el glo­bus, un seient al Con­sell de Segu­re­tat de l'ONU. I han de renun­ciar a tot això a canvi d'una cadira al Con­sell Euro­peu per unes ini­ci­a­ti­ves polítiques bor­ro­ses i una llarga llista de res­cats dels països del sud de la zona euro? “I don't think so.”