I ara què?
de liderar un moviment de transformació nacional i social
No partim de zero, que el que ens passa no és un soufflé que ha de baixar. Catalunya ha viscut èpoques de gran creativitat intel·lectual en què, simultàniament amb la creació artística i cultural, s'han construït sòlides estructures d'estat que encara perduren i que en moments foscos ens han ajudat a no enfonsar-nos en la misèria i en la desesperació. Penso en la Renaixença i en la voluntat dels que la varen impulsar de fer renéixer la nostra llengua, la nostra cultura i la consciència i l'orgull de la pàtria, per utilitzar la terminologia de l'època. O en el Noucentisme i la seva voluntat de renovació intel·lectual però al mateix temps de creació i consolidació d'estructures d'estat a través d'Enric Prat de la Riba. Si la Renaixença va ser un moviment liderat per la burgesia arran de les transformacions provocades per la revolució industrial, el Noucentisme s'inicia el 1906 amb el moviment de la Solidaritat Catalana, i contraposa a la passió de la Renaixença, la raó, la serenitat, la claredat i la feina ben feta. Segurament l'un no podia sorgir sense l'altre. De fet m'hi va fer pensar la magnífica entrevista d'en Josep Cuní al president Mas quan aquest darrer va explicar l'evolució del seu pensament nacional, que va començar essent un pensament lligat al sentiment i a l'emoció i que finalment, a causa de la força de la realitat, s'ha transformat en un sentiment dominat per la raó.
Què en sortirà, de l'època que estem vivint, en definitiva, de l'esclat nacional de l'Onze de Setembre? A diferència dels dos grans moviments citats, aquest no està dirigit per una classe social determinada, si és que encara es pot parlar de classes, aquest és interclassista i intergeneracional. És un moviment urbà i un moviment local, i té a veure amb les transformacions socials i culturals produïdes per les TIC. I no des del punt de vista d'accés a la informació o a la facilitat de mobilització per les xarxes socials. Per a mi és degut a una profunda transformació cultural de la societat que no solament no veiem, sinó que neguem, una transformació que no està directament produïda per les TIC però que sense les TIC no hauria estat possible.
L'any 2002, en una recerca que vaig codirigir amb el professor Manuel Castells (Projecte Internet Catalunya) ens va sortir de manera nítida i clara un resultat que no vam acabar d'entendre en aquell moment: l'apoderament individual com a element bàsic de la consciència col·lectiva; un apoderament individual facilitat i multiplicat per l'ús d'internet. A què em refereixo? Al fet ara plenament demostrat que ens entretenim, comprem, venem, accedim al coneixement, ens informem, ens relacionem d'una altra manera i molt especialment a una altra velocitat.
Aquest plantejament, vist ara amb deu anys de perspectiva, em sembla que demostra molt clarament l'evolució del nostre sentiment de pertinença, d'un sentiment que passa de posar l'accent només a la identitat com a font de sentit i es reforça amb el sentiment de sentit compartit. De l'emoció individual a la raó compartida.
Fa deu anys, l'anàlisi de les nostres dades ja ens feia pensar que un factor diferencial clau a Catalunya, com a societat en xarxa, implicava una estratègia col·lectiva i complexa d'adaptació al canvi produït pels fenòmens característics de la globalització econòmica, cultural, social, demogràfica, política, i en general, i encara més després de la crisi, estructural. Si això té una visibilitat social, dèiem, podria esdevenir un potent element de construcció de significat i representació de la voluntat col·lectiva. Doncs aquí ho tenim. L'Onze de Setembre n'és una prova. No la desaprofitem. Renaixença, Noucentisme... i ara què? Encara som a temps de liderar un moviment de transformació nacional i social que s'està produint a escala global i que només s'ha de batejar.
