Sinó l'únic senyor

No podem dei­xar de pen­sar en la reina Eli­sa­bet d'Angla­terra, aquests dies. I ens la ima­gi­nem en una tro­bada pro­to­col·lària amb el pri­mer minis­tre d'Escòcia, Alex Sal­mond, el líder dels esco­ce­sos que es volen cons­ti­tuir en estat inde­pen­dent. Les fotos del rei de la corona espa­nyola, Joan Car­les de Borbó, reu­nit amb el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, Artur Mas, se sobre­po­sen a la imatge.

No ens costa gens d'evo­car els dos diàlegs, el de la reina d'un país d'antiga tra­dició democràtica, i el d'un rei coro­nat dins del fran­quisme, just després de la mort del dic­ta­dor. Un rei d'un regne que encara no ha asso­lit l'assen­ta­ment dels fona­ments de la democràcia, com s'ha posat en evidència aquests dies en què tot esclata i hem pogut con­tem­plar espec­ta­cles inèdits com ara el de la cai­guda tre­pi­dant dels one­ro­sos edi­fi­cis de pisos ver­ti­cals alçats damunt el somni de Nabu­co­do­no­sor.

Aquesta mena de com­pa­ra­ci­ons t'alcen una fre­dor interna que et fa dir allò del poeta: “Com m'agra­da­ria d'allu­nyar-me'n nord enllà.” Les parau­les de Sal­va­dor Espriu, que pre­si­dei­xen aquest any, són abso­lu­ta­ment actu­als en uns dies enllaçats amb situ­a­ci­ons que crèiem mor­tes, com si els 30 anys del mig hagues­sin estat un miratge, una figura de ficció, una qui­mera també com la del rei de Babilònia, eri­gida damunt un piló de fang.

Encara falta la segona part, vull dir la visita de Mas a Rajoy. Una visita que ens dei­xarà, tant de bo m'erri, per­ple­xos si és que encara som capaços de la cons­ter­nació. El poeta, cele­brat i ado­rat aquells dies que par­lava amb parau­les nos­tres, “dava­llats al pou esguar­dem enlaire, el meu poble i jo”, tenia una petita diferència amb els sen­ti­ments que se'ns des­per­ten aquest 2013: els anys del final del fran­quisme cor­ria una ven­tada d'espe­rança per la nos­tra soci­e­tat, espe­rança que avui no ens acaba de pren­dre per més bé que ens hi posem. Aquests dies si algun mot no ser­veix per par­lar és el que ano­mena aquest sen­ti­ment amic, que, des de la història de l'evo­lució humana, se'ns ha endut enda­vant temps ençà. Com podem con­rear l'espe­rança si assis­tim a la des­feta àmplia i pro­funda d'un estat –l'espa­nyol– que ben segur que morirà matant?

Men­tre escric aquests mots, sento com a música de fons l'antipàtica veu del minis­tre Mon­toro, que nega l'escàndol que ha esbom­bat El País pro­ta­go­nit­zat per les for­ces pro­fun­des i les apa­rents del sis­tema polític que en aquests moments exer­ceix el poder damunt els ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes, un poder que en deci­deix el futur i el pre­sent, unes for­ces polítiques que cada diven­dres ens expli­quen, per mitjà d'un som­riure beatífic i pro­per de la Sáenz de San­ta­maría, que cal un nou sacri­fici, com diu la minis­tra, empol­tro­nida en un seient que la pre­serva de qual­se­vol dels sacri­fi­cis que anun­cia. No hi cap l'espe­rança, en la nos­tra ment, quan veiem les nos­tres cases del poble encer­cla­des per agents de la Guàrdia Civil i la Policía Naci­o­nal que tre­uen pilons d'arxius acom­pa­nyats de polítics i fun­ci­o­na­ris emma­ni­llats davant dels nos­tres ulls, que es vol­drien cecs. Només el desig d'obte­nir un estat català dins d'Europa anima un 60% de la població que viu i tre­ba­lla a Cata­lu­nya cre­ant, de moment amb parau­les, estruc­tu­res d'estat afaiçona­do­res d'un país que la pot alli­be­rar si és capaç de can­viar-se “en poble con­tra el vent”. Les fotos de Mas amb un rei envol­tat d'escan­da­lo­sos afers econòmics i d'altra mena són un esper­pent. Un monarca amb un poder vin­gut de la nit fran­quista rep des de dalt el polític votat pel poble.

Aquest cop, però, ho tenim molt clar. Hem emprès un camí que no podem aban­do­nar. Un camí que a cada pas solca el pre­ci­pici dar­rere seu. Només cami­nant –de pressa, sense repòs– podem acon­se­guir allu­nyar-nos del regne de la incom­prensió. Un regne amb un rei al cap­da­munt que, entre altres prin­ci­pis, oblida el títol de comte de Bar­ce­lona. Aquell títol que el seu pare va lluir pel món amb dig­ni­tat.

Fa dies que ho diem; ens ha arri­bat el moment de la decisió, el moment d'aga­far el nos­tre futur amb les mans. Fer­ma­ment, amb la sobi­ra­nia que es va eri­gir amb força al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Una força que també can­tava el poeta: “...L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus si s'arrisca d'un cop a ser qui és.”

És d'avui Sal­va­dor Espriu. En canvi, la corona que ens regeix s'esfuma cap als temps des­a­pa­re­guts.