Una utopia escandinava malmesa

Una de les sèries televisives europees de més qualitat d'aquests darrers anys és sense cap mena de dubte la coproducció suecodanesa El pont. Una sèrie policíaca que té com a particularitat de començar a la frontera exacta entre Dinamarca i Suècia, al mig del pont de vuit quilòmetres que relliga Copenhaguen i Malmö i que condueix inspectors de les policies d'ambdós països a col·laborar. Aquesta coproducció és lingüísticament fascinant: la sèrie té un títol bilingüe Bron/Broen i cada personatge, suec o danès, parla la seva llengua, independentment del país on es troba. Hi ha, doncs, intercomprensió total entre les dues llengües? Pel que es pot deduir de la sèrie, el suec sembla més fàcil d'entendre pels danesos que el danès pels suecs, ja que l'inspector danès de tant en tant ha de repetir el que diu parlant més a poc a poc. En tot cas, he de reconèixer la meva frustració ja que fins i tot amb una escolta atenta em veig incapaç de diferenciar d'oïda el suec del danès. I em passa igual amb les altres llengües escandinaves: el noruec (versió bokmål o versió nynorsk), l'islandès i el feroès (pel que fa al finès és l'única llengua d'Escandinàvia a fer part d'una altra família lingüística, emparentada a l'hongarès). De fet, les tribulacions històriques dels països escandinaus, molt més sangonoses del que podria fer pensar el seu estatus actual d'oasis de democràcia participativa i de prosperitat, haurien pogut dibuixar fronteres diferents, amb d'altres formes dialectals esdevingudes llengües oficials. Els mapes polítics, com se sap bé prou a Catalunya, no són mai dibuixats per sempre.

Una característica de les llengües d'aquesta i d'altres sèries escandinaves –Borgen o Forbrydelsen, més coneguda com a The Killing– apareix quan es passa, per mirar-les, de subtítols anglesos a francesos. La impressió canvia radicalment perquè els autors dels subtítols francesos segueixen amb una escrupolositat desconcertant i excessiva la regla, tan sueca com danesa, de monopoli del tuteig. Així, un xofer tuteja la primera ministra danesa o un policia diu «estàs detingut!» a un alt funcionari suec. La pèrdua del vós, o del vostè, s'ha fet en aquestes llengües seguint el camí invers de l'anglès, que ha abandonat el tuteig a les catacumbes de la llengua (tan sols en queden rastres en certes formes dialectals en declivi, a les obres de Shakespeare i a la Bíblia –«Thou shalt not kill!», diu el sisè Manament).

La preeminència del tuteig en el suec i el danès s'ha establert de manera bastant paral·lela, durant el segle XX, quan els canvis socials importants –l'invent de l'estat del benestar– van induir canvis mentals, reclamant noves formes de relacionar-se amb els altres, més espontànies i igualitàries. El tuteig es va anar imposant, fins a ser exclusiu. Ara bé, curiosament, des de fa pocs anys el tracte de vós torna a Suècia, en particular entre la població jove i en oficis socialment poc considerats. Com si l'espontaneïtat i la igualtat teòrica haguessin mostrat els seus límits en aquestes societats més justes, més tolerants i més pacífiques però que evidentment no han pogut anihilar ni la pobresa, ni el racisme, ni la desesperança. Com si ara es veiés aflorar sota el tuteig la hipocresia col·lectiva inherent a qualsevol ordre social i que es preferís tornar a la distància verbal com a reflex de les distàncies reals entre individus. I els suecs més vells, que recorden els canvis positius del segle XX, són els que es queixen més del ressorgiment d'un vós que veuen com un mal presagi per al futur del contracte social que fa tan única aquesta part del món.