de set en set
La Camarga
La gent com vostès o jo, que l'únic sobre amb què comptem és el del nostre vot, no necessitem cap espia pagat o no pels del PSC d'ençà que tenim Google. He entrat a la plana de La Camarga, el restaurant on van trobar-se l'ex de l'últim Pujol imputat i Alícia Sánchez-Camacho. El primer enllaç m'ha portat a Atrapalo.com, “Reserva tu mesa online”, hi deia. I els d'Atrápalo m'han dit que els disculpés, però que no havien trobat la plana sol·licitada. El restaurant, doncs, se'ls ha fos, com molts pensem que es fondrà més d'un d'aquests imputats corruptes que anem suportant en aquest país i en el país que ens mana. (I ara jo tampoc no els sabria dir si l'últim imputat dels Pujol és o serà un d'aquests.) Però, quan vaig saber que el restaurant on s'havien trobat aquelles dues dames es diu La Camarga, com als d'Atrápalo, també alguna cosa va escapar-se'm perquè, primer de tot, la Camarga va ser per mi el lloc on vivia Crin Blanc, un cavall blanc salvatge, d'aparença més amable que la de Sánchez-Camacho. Un nen que es deia Folco el trobava en aquest país d'aigua que és la Camarga, es feien amics i cavall i nen fugien pels aiguamolls, lluny dels ramaders que els encalçaven. Hi ha gent com jo que vam saber que la Camarga existia gràcies a Crin Blanc, un curtmetratge que va ser premi del Festival de Canes el 1953 i que, deu anys més tard, a mi i als que anaven a classe amb mi, ens passaven molts dissabtes unes monges que ja no hi són, d'un convent que tampoc no existeix. I més tard, per a alguns com jo, la Camarga va ser la comarca on anava la patrulla dels Castors i el lloc on, no fa pas tant, vaig descobrir que començava la literatura provençal moderna perquè és l'escenari dels Contes de Provença de Romanilha i, seixanta anys després, de La Bèstia dau Vacarès de D'Arbaud. Però Crin Blanc ja era en francès: el provençal s'ha esvaït. Un país quasi com el nostre, que avui quasi ja no existeix. Què devien menjar a La Camarga aquelles dues dones?
