Rubalcaba

De les decla­ra­ci­ons, con­tra­de­cla­ra­ci­ons, des­men­ti­ments i insi­nu­a­ci­ons sobre el camar­ga­gate hi ha una frase que vaig sen­tir ahir i que resulta espe­ci­al­ment sag­nant: “L'espi­o­natge polític em sem­bla repug­nant.” La va pro­fe­rir ahir el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubal­caba, en la pri­mera ocasió que obria la boca en relació amb les acu­sa­ci­ons al PSC de micro­fo­nia fur­tiva. Escol­tant don Alfredo, un arriba a la con­clusió que en política hi ha la hipo­cre­sia, hi ha el cinisme i hi ha el rubal­ca­bisme.

Suposo que tots esteu al cas que tots els països del món tenen allò que en diuen ser­veis d'intel·ligència. El nom no té res a veure amb la com­petència intel·lec­tual, sinó amb la capa­ci­tat de col·lec­tar infor­mació per garan­tir la segu­re­tat de l'Estat. En fi, la manera eufemística de refe­rir-se als ser­veis d'espi­o­natge, perquè ja se sap que un bon espia no admetrà mai la seva feina. A l'Estat espa­nyol també tots estem al cas que l'espi­o­natge ha por­tat el nom de CESID i, des de fa uns anys, el de CNI. Aquests ser­veis secrets han estat con­tro­lats des de Defensa o Pre­sidència, amb una intensa i ine­vi­ta­ble con­nexió amb Inte­rior, que és qui mana i mena la poli­cia i els fons reser­vats. Per tant, pro­voca una certa hila­ri­tat escol­tar el senyor Rubal­caba, exmi­nis­tre de l'Inte­rior i exmi­nis­tre de la Pre­sidència, mos­trant fàstic per l'espi­o­natge polític. El car­de­nal Maz­za­rino, un dels pares de la raó d'estat i engi­nyer del cla­ve­gue­ram de la política moderna, va escriure: “Heus ací com conèixer els vicis d'alguna gent: li fal­ta­ran parau­les prou dures per denun­ciar i blas­mar un vici si també el pateix ell.” Cap nove­tat, des del llunyà segle XVII.