Fins i tot França, un estat que té com a base el centralisme, fa el que Espanya es nega a fer. A diferència d’Espanya, on la Constitució és gairebé com les dues taules de pedra que Déu va donar a Moisès, França té programada una reforma constitucional i està disposada a discutir i incloure-hi qüestions sobre l’autogovern de Còrsega. Tothom es mou, menys Espanya, que es manté immòbil, i lluny de buscar acords i tenir gestos de distensió com París, el que fa és tensar més la corda. Com a Catalunya, ofegant econòmicament les seves institucions, intentant imposar-se culturalment, empresonant dirigents polítics i evitant que es compleixi la voluntat de les urnes impedint que la persona escollida per presidir la Generalitat pugui prendre possessió del càrrec.