La cara exultant del romanticisme

A causa del bar de progres on vaig a esmorzar, tinc una visió distorsionada de la realitat. Tothom s’expressa amb un volem imperatiu i plural, quan jo provinc de dues o tres o quatre dècades de, a tot estirar, vull. Em considero culpable de la tendència volem perquè vaig col·laborar a incrementar l’ensenyament progre de manera, cal dir-ho, hipòcrita, perquè jo era tan poc progre que no m’interessava ni la Plateria. Avui la situació és de xiscles, exageracions, abraçades o males cares. A alguns, aquestes actituds els molesten, però a mi gairebé em reconforten, sobretot quan recordo Isaiah Berlín definint el romanticisme com l’època del primitiu, sense instrucció, de la joventut exultant dels homes, de la cosa barroca. N’hem sortit?