L'apunt

De set en set

Irene Polo i el Quixot

La república ja hi era. La que va saltar pels aires el 1939, no la que es va insinuar i només insinuar el passat 27 d’octubre. I era una república espanyola, com espanyola també és la monarquia dels Borbons, però tenia el morat a la bandera i a Catalunya s’hi parlava lliurement el català, i s’escrivia en la seva llengua i es publicava molt; Mare de Déu de la linotípia amb quin frenesí i amb quina qualitat literària i periodística s’editava premsa en aquest país.

L’ombra gegantina de Josep Pla sovint ha fet invisible l’alt nivell dels periodistes que treballaven a Catalunya en la seva llengua abans que el general Franco ho enviés tot a rodar. Hi ha hagut Pla, però hi havia aleshores molt més que Pla, un estol d’escriptors de diari –és a dir que escrivien a diari en un diari camuflats en l’ofici de periodista– que de no haver estat víctimes de la destralada de la Guerra Civil haurien donat volum i perfum a la llengua i volada a la cultura d’aquest país.

Avui, els infatigables lluitadors per la veritat, justícia i reparació que un dissabte al mes es troben a la plaça Sant Jaume per reivindicar la memòria de les víctimes del franquisme dediquen la seva concentració a les dones periodistes que van ser igualment víctimes de l’anorreament del feixisme. Un merescut homenatge i un nom com a bandera de totes elles, Irene Polo, una dona brillant, una ploma excel·lent, una periodista sagaç, intuïtiva i única.

Per acabar, una idea; tots els que avui branden el Quixot per denunciar una suposada persecució dels catalans contra Espanya, que comprin també algun llibre d’Irene Polo, el llegeixin, si és que ja han enllestit el cavaller de la Manxa, i reflexionin sobre els 40 anys de silenci de la llengua catalana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.