Financers estúpids

Em refereixo explícitament als financers dels bancs de negocis de Wall Street, als executius de les empreses de qualificació. I també, indirectament, als inversors, que van caure en el parany d’uns financers embogits per la cobdícia i l’afany de poder, amb una confiança absoluta en la seva capacitat de fer miracles amb els diners dels clients. En resum: la gran crisi econòmica, que costà al govern americà 750.000 milions de dòlars i molts milions a dotzenes de països que hi tenien relació i que es van encomanar de la cobdícia d’aquells gestors, va ser el resultat de financers estúpids. D’altres els qualificaran d’agosarats o desorientats, de no haver sortit abans dels monstres que havien creat, per deixadesa. Prefereixo el qualificatiu d’estúpids, que gairebé és bilingüe –stupid– en anglès.

Posaré un exemple. L’estafa més gran de la història va esclatar el mateix dia de la fallida de Lehman Brothers, el 2008, tot i que feia anys que durava. Bernard L. Madoff va estafar 50.000 milions de dòlars als inversors del seu fons. Madoff mantenia un secret total sobre com invertia els diners dels seus clients i aquests acceptaven de manera natural aquest secretisme com a prova de la saviesa del gestor. El producte –el benefici– dels diners invertits en el fons Madoff era superior a tots els altres que hi havia en el mercat. El fons estava força tancat. No tothom era acceptat com a inversor, ni les quantitats a invertir podien ser relativament petites, ni s’acceptaven els qui no tenien un nom consagrat en els mercats financers. El Fons Madoff estava estès per tot el món. A Espanya, el Banc de Santander i empreses vinculades a la família Botín hi van invertir 2.330 milions d’euros; el BBVA, només 330 milions; Caja Madrid, 2,3 milions, i la Banca March, 1 milió.

L’estafa era la més antiga de la història. Madoff pagava els meravellosos beneficis que prometia amb els diners que anaven entrant. La crisi de principis del segle XXI va interrompre l’entrada de diner nou i el fons s’ensorrà. Els mateixos fills de Madoff van ser els que el denunciaren a la SEC –Corporació de Valors Mobiliaris–. Des d’aleshores, Madoff és a la presó, si no ha mort quan escric aquestes ratlles, ja que tenia 70 anys quan va ser engarjolat.

El cas Madoff és un bon exemple de la cobdícia humana, que desemboca en uns elevats nivells d’estupidesa. Estic parlant de graduats a la Universitat de Harvard o en altres prestigioses universitats americanes. A partir d’aquí analitzes el comportament dels altres financers en operacions que tingueren un gran èxit i els més ignorants es posarien les mans al cap. Com és possible que es donessin hipoteques per xifres que superaven el valor de l’immoble en el mercat? Com és possible que es poguessin imaginar que els preus pujarien sense aturador, pels segles dels segles? Com és possible que les agències de qualificació dels bancs d’inversió els donessin la màxima nota per uns valors que valdrien la meitat del que deien quan el mercat tendís a la normalització dels preus? El problema no és de coneixements, sinó de la cultura de la cobdícia. I, malgrat el daltabaix més gran de la història, tinc la impressió que els responsables d’aquells disbarats no han perdut el lloc de treball, que atribueixen les pèrdues a complicades fórmules matemàtiques que només a ells convencen i que consideren estúpids els altres, que no tenen els màsters que ells han acumulat. Fins a la propera!