Govern obert

Comen­cem la set­mana dotze de con­fi­na­ment –que ara ja té més de des­con­fi­na­ment que de con­fi­na­ment– i encara no saben comp­tar els morts. Ni saben comp­tar les vícti­mes de la pandèmia ni saben tam­poc con­cre­tar de què es van morir real­ment les per­so­nes que el minis­teri inclou a la llista com a deces­sos. D’acord que és pri­o­ri­tari sal­var vides, però no hau­ria de ser incom­pa­ti­ble amb la rigo­ro­si­tat estadística. I si fins ara això era difícil, s’ha de fer fàcil. Per una qüestió de trans­parència. Bro­me­ja­ven a la sèrie Sí, minis­tre: “Es pot ser obert o es pot tenir un govern, però no les dues coses.” I hi afe­gien: “Si la gent no sap el que fas tam­poc no sap el que fas mala­ment.” El pro­blema ve quan es nota el que fan mala­ment.