Ens convé una mica de flamenc

Que els ger­mans Roca, en el marc del fes­ti­val de fla­menc Fla­menGi, retin home­natge al seu barri de la infància, on van arri­bar mol­tes famílies anda­lu­ses a fer una vida nova, és una notícia remar­ca­ble. De fet, és un bon exem­ple per enten­dre una part de la con­fi­gu­ració social d’un país que ha sabut fer que els nou­vin­guts siguin un o una més, res­pec­tant les seves llengües, cul­tu­res i mane­res de ser i de fer. En el meu cas, vaig pas­sar part de la infància, jugant a la plaça Major d’Olot amb en Toño, en Lolo, en Pedrito i altres fills de famílies nou­vin­gu­des de ter­res anda­lu­ses. Vaig fer-hi amis­tat de per vida enmig de gas­pat­xos, puc­he­ros, pa amb tomàquet i fuet, escu­de­lles, par­tits del Barça-Madrid i mol­tes hores de car­rer. Quina sort!