Cal parracaire

Molts en diuen drapaire, però per a mi és cal parracaire. Potser perquè al meu carrer, el que de petits és nostre perquè és el camí que fem per anar i tornar de l’escola, hi havia un senyor que anomenàvem així i a qui portàvem revistes i diaris vells, paperassa, i tot allò que a casa ja no en fèiem res i a les golfes no hi tenia lloc. El record que en tinc és el d’una porta que si s’obria tot feia olor i tenia el color de la pols. Amb els anys he après a valorar aquella pols perquè molts d’aquests senyors i el món que representaven han desaparegut. En certa manera eren custodis dels records i de les vides dels altres. Em costa molt, cada cop més, fer neteja de la paperassa que acumulem amb l’objectiu de perpetuar el record, i enviar-la al contenidor pertinent. Deu ser que no vull que sigui pols.