Acte de graduació universitària. Hi assisteixo com a públic i paro atenció als discursos del professorat amb la curiositat de veure si ha canviat gaire el format respecte als meus temps. Aviat se m’esvaeixen els dubtes perquè tots, i quan dic tots vull dir tots, s’adrecen als ja flamants exalumnes amb les mateixes paraules d’elogi i d’esperança en el futur que els espera que vaig rebre jo. I no em fa res admetre que m’emociona sentir que els consells també son idèntics: treball en equip, confiança en les capacitats d’un mateix i ètica en la feina. Potser sí que han passat trenta anys i que el món ha canviat tant que a vegades ni el reconec, però em conforta pensar que les eines per afrontar-lo continuen sent vàlides i efectives.