Aquelles cols del Jaumic

Enretirat ja de tot. Orfe el tancat de les ovelles que va manar tota la vida, amunt i avall de les muntanyes i cap al pla i fins a tocar el mar, en Jaumic es va recloure al seu petit món de Pardines. Vivia amb molts records però amb molt poca cosa, que no vol dir que hagués pogut viure amb més, però aquells que venien del temps on no hi havia res i vivien en un país on tot és rost s’havien acostumat a passar amb el que tenien. I en Jaumic el que tenia era un hort a l’entrada mateix del poble. Un hort on a l’hivern les cols s’arrissaven esperant pacients el camí de l’olla. Cols i poca cosa més, perquè tampoc necessitava gaire cosa, ni havia arribat el temps modern de sembrar per no recol·lectar per falta de rendibilitat. Mare de Déu, Jaumic, quin món, no cal pas que hi tornis!