Diumenge, una dona va agredir Pere Navarro. L'episodi, absolutament condemnable des de tots els punts de vista, no hauria passat d'aquí si no hagués estat per l'interès gens dissimulat del primer secretari dels socialistes catalans de magnificar-lo i convertir-lo en un exemple de la crispació i la violència que, al seu parer, està provocant el procés català. Les declaracions de Navarro, que admet no conèixer la seva agressora ni saber què volia, es desqualifiquen soles i constitueixen una prova més de la necessitat que tenen els sectors unionistes de declarar-se víctimes d'un moviment que si destaca per alguna cosa és precisament pel seu caràcter pacífic i per un seny que es troba a faltar en segons quins discursos.