A ell també el van dibuixar així

Rabas­sut, petit, però d'un gran mag­ne­tisme i atrac­tiu. Bob Hoskins era un actor que m'agra­dava. Es tro­bava en el grup d'intèrprets que pels seus orígens britànics es feien notar a Hollywood. De la seva cine­ma­to­gra­fia, hi ha dos films pels quals sem­pre l'he esti­mat: Mona Lisa, pel seu roman­ti­cisme dramàtic, i Qui ha enre­dat en Roger Rab­bit?, pel seu home­natge als clàssics de l'ani­mació tele­vi­siva. En tots els seus papers, com­bi­nava el gest agres­siu d'home fort amb la rea­li­tat d'una expressió de cor de sucre, tot i el to d'home ron­di­naire que l'huma­nit­zava. Aquesta dua­li­tat en una sola per­so­na­li­tat va impreg­nar tots els seus per­so­nat­ges, pot­ser perquè, para­fra­se­jant Jes­sica de Roger Rab­bit, “el van dibui­xar així”.