Lliçons

En aca­bar la com­pa­rei­xença de Jordi Pujol, alguns dipu­tats es quei­xa­ven de l'esbron­cada que l'expre­si­dent els havia cla­vat i de les lliçons de mora­li­tat que havia impar­tit. Tenien tota la raó, perquè ahir no tocava fer de mes­tre i renyar els alum­nes, com molts cops havia fet Pujol quan era pre­si­dent. Ahir tocava ser ele­gant, i si no volia res­pon­dre a les pre­gun­tes dels dipu­tats –pot­ser es trac­tava d'una estratègia de la seva defensa– hau­ria d'haver adop­tat un to més con­ci­li­a­dor. Alícia Sánchez-Camacho va ser una de les que més es van ofen­dre, però ella tam­poc té cap legi­ti­mi­tat per anar donant lliçons de trans­parència, sobre­tot tenint en compte que s'ha negat uns quants cops a com­parèixer al Par­la­ment per acla­rir el cas Método 3.