L'home s'aturava un moment en la feixuga tasca. Deixava anar l'eina pesadament damunt la terra resseca. Un soroll somort, un núvol eixut de pols que s'evaporava i una mà, com un mall, clivellada de tants anys de feina, que lentament s'allargassava buscant consol en la mínima pausa. Després venia el dreçar l'esquena i l'allargar la vista enllà, enllà, fins a perdre-la en un mar de grocs i ocres, en una pinzellada de verds, en un volar d'ocells que s'avançaven al capvespre. El gest era mínim, però el gaudi era màxim, i n'hi havia prou per renovar forces i tornar a l'eina. Qualsevol que l'hagués vist diria que l'home era esclau, però s'equivocaria: que el món encara no era captiu d'ordinadors, ni telèfons, ni ulls virtuals que mai s'apaguen.